‘Tot es corromp’, de Pedro Lozano

A partir d’una sèrie de claus proposades per diferents professionals del sector cultural, un grup de dramaturgues i dramaturgs valencians escriuran textos teatrals breus que publicarem quinzenalment. Aquesta iniciativa, recollida dins de la secció Dramàtica, compta amb la col·laboració i el patrocini d’AVEET – Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre. Cada obra anirà il·lustrada amb un collage fet expressament per Femmella.


Tema: Filosofia New Age
Inspiració: Leatherface
Proposa: Eduardo Guillot
Autor del text: Pedro Lozano
Títol de l’obra: Tot es corromp

Collage: Femmella © Afán de Plan

***

TOT ES CORROMP

Qui parla està al front d’un munt de conspiradors i conspiradores, a un graner qualsevol, d’una granja qualsevol, d’un estat qualsevol al sud dels Estats Units, perquè, anem a ser francs, tot és més guai si passa al sud dels Estats Units.

Tot es corromp. Tot.

Ho sabeu. Ho sabem, conspiradors i conspiradores. És la veritat immutable de la nostra vida. Tot és sensible de ser corromput.

I no s’ha de tenir por, perquè és part del camí.

Un camí, que ací dins, hui, s’ompli de significat.

Hui és el dia en què despertarem. Hem conspirat molt de temps, per l’esperança. Volíem transformar i transformar-nos. Anem a transcendir, mantenint-nos, irònicament, units. Soc conscient, que en aquest moment, teniu una sensació de confusió, com aquell que obri les finestres i la llum sobtada afona, paradoxalment, l’univers en les tenebres, abans de desvetllar tot el que s’hi amagava en els racons foscos.

Tot es corromp, ho sabeu, ho sabem. És el motiu pel que hem d’obrir les persianes feixugues, i permetre que el sol desbarate la nostra visió abans de continuar.

Confieu en mi? Sé que confieu en mi. Hem conspirat junts. I aquest tram del camí, l’anem a fer junts.

I és que ara he de demanar-vos que pareu. No que pareu el camí; el camí no es pot parar. Que pareu. Que escolteu. Que mireu. Que oloreu. Que toqueu. Que sentiu. Que escolteu el món desfent-se, que mireu com es converteix en pols. Que oloreu la pudor a cadàver, que toqueu la cendra. Que sentiu com tot es corromp. Com tot es corromp, davant els vostres ulls, sota els vostres nassos, entre les vostres mans. Fins i tot, els vostres ulls i els vostres nassos i les vostres mans. Tot està descomposant-se mentre avancem pel camí. Res arribarà de nosaltres, dels que ens envolta. Però fora, allà fora, hi ha qui és incapaç de veure açò, qui està cec a la llum, qui no entén això com un acte d’amor incorruptible. Però són només humans que, com vam ser nosaltres, segueixen lligats al que creuen que és pensament del seu moment, sense adonar-se que és una era que ja ha mort, i com cadàver que és, està en procés de putrescència dins el seu taüt.

Tot es corromp.
Fins i tot, les èpoques.

No s’han despertat, no han obert els ulls.

I per això, em ve al cap la història de l’home que caminava entre relat i relat amb un taüt granat sota el braç. La història d’un home, que abans de ser un vell amb un taüt sota el braç era un jove amb una llavor granada a la butxaca.

És la història del nostre camí: “Un dia, abans que l’home fos un vell que caminava entre relat i relat amb un taüt sota el braç, era un jove amb una llavor granada a la butxaca. Una llavor era tot el que tenia, que no era poc. Només la llavor abrasant a la seua butxaca, perquè volia ser plantada i germinada. Així que va decidir buscar camps més verds, més humits on plantar-la. I va sortir. I tant que si! I va arribar a la Ciutat en el Pont. I a la porta li van demanar si tenia la clau. El jove, encara ingenu, va dir que sí, que tenia la llavor, i que volia plantar-la allí. Els guardians de la porta es van riure d’ell, i l’enviaren a pastar. La llavor es va trencar un poquet. I va arribar fins al Fort dels Homes Sincers, i a la porta li la tornaren a demanar, i ell va treure la llavor, de nou, i de nou les rialles. I de la llavor, va sortir un brot. I del Fort dels Homes Sincers va arribar a Narnia, i d’allí a Macondo, i de Moria a la Ciutat dels Antics Emperadors, d’Ankh Morpork a Florín, de Winterfell a Ítaca. Sempre amb els mateixos resultats. Rialles, i la llavor trencant-se i obrint-se.

El que va succeir és que el temps entre els viatges el van fer més vell. I els fracassos, més cínic. I la llavor? De la llavor va brotar un elegant i brillant taüt de mida infantil, d’un color roig obscur com la sang que borbolla. Finalment, va arribar al Poble de la Gent de l’Estiu, amb aquell taüt sota el braç i a la porta, abans que li la demanaren, el vell es va corrompre, allà davant de tothom. I el taüt també. Perquè tot es corromp. I no queda res. Ni taüt, ni llavor, ni brot ni res.”

No espereu res de les llavors ni dels taüts. No espereu res del vell cos que es corromp. En aquesta història, l’home va fer un camí. I no importa la meta, l’objectiu. Allò important és el camí en si. No la càrrega, no els somnis, no la vida, no el cos. RES.

Perquè BRRRRRR tot BRRRRRR es BRRRRRR corromp.

Conspiradors i conspiradores, només vosaltres compreneu açò, que el camí d’il·luminació BRRRRRR no pot ser explicat, que si s’explica no és el camí. Que s’ha de tenir fe en la irracionalitat, s’ha d’inhibir el BRRRRRR pensament. Hem de seguir el nostre bhakti BRRRRRR marga, el nostre tao. Tot es corromp.

BRRRRRR

I com Shiva, vosaltres em donareu la vostra cara, i sereu els meus esposos i les meues esposes. BRRRRRR. I jo seré Kali i vos trauré la llengua.

Tot es corromp.
BRRRRRR BRRRRRR
BRRRRRR

Seré Kali, sí, amb un collar de cranis i una falda de braços, per recordar-vos que tot es corromp.

Però no he de tenir por. Amb la mà esquerra sostindré l’espasa BRRRRRR que destruirà tots els dubtes. BRRRRRR. Amb l’altra mà esquerra, sostindré el vostre cap, trencant amb el BRRRRRR ego. Amb les mans dretes vos recordaré que no heu de tenir BRRRRRR por.

Apropeu-vos.
BRRRRRR
Tot es corromp.
Tot.

Finalment, engega la moto serra.

BBBBBBRRRRRRRRRRRRRRRRR POMPOMPOMPOMPOMPOMPOM BBBBBBRRRRRRRRRRRRRRRRR

So d’esquitxades de sang i membres tallats per tot arreu.

Bo, vosaltres ja no.


Afán de Plan © 2020 | DRAMÀTICA