‘Ranci’, de Víctor Sánchez

Gènere: Teatre
Tema: ‘Los novios instantáneos’, d’Astrud
Inspiració: Noam Chomsky
Proposa: Estela Tormo (grup Júlia)
Autor del text: Víctor Sánchez
Traducció al valencià: Albert Bellés i Chorva
Títol de l’obra: Ranci

Ranci

En un concert d’Astrud.
Un tio s’acosta a un altre tio ballant. Tot el món balla al seu voltant. Però ballen amb desgana, com s’ha de ballar. Amb tedi. Amb amargura. Amb spleen ranci.

Un tio. Escolta-

L’altre passa d’ell. No només passa. Podríem dir que es fa l’estirat deliberadament.

Un tio. Res, només volia una tonteria. Em podries donar l’hora?

Un altre tio. No.

Un tio. Val.

Ballen. El tio mira l’altre intentant tindre contacte visual, però és impossible. L’altre tio és un estirat professional.

Un tio. I una ratlla?

Un altre tio. Que si en tinc o que si en vull?

Un tio. No, que si em podries donar una ratlla. L’hora no me la vols donar, però potser, he pensat, una ratlla sí.

Un altre tio. Per què em parles?

Un tio. Perquè necessitava saber quina hora és i m’he fixat que tu tenies rellotge…

Un altre tio. L’hora? En un concert?

Un tio. És que no li estic prestant massa atenció al concert. Astrud a estes altures? Em pareix problemàtic.

Un altre tio. Què passa amb Astrud?

Un tio. A tu t’agrada?

Un altre tio. …

Un tio. Ja veig que a tu t’agrada. Doncs res. Vinga, ho sent.

Un altre tio. No, ara m’ho expliques.

Un tio. Em pareix un exercici de nostàlgia.

Un altre tio. I què fas ací?

Un tio. És un concert públic, pagat per l’Ajuntament, tinc dret a estar ací i vore quina és la política cultural del consistori.

Un altre tio. Tu sí que eres un exercici de nostàlgia.

Un tio. No estàs fart que en este país sempre s’estiga mirant el passat? L’esquerra als huitanta, la dreta als temps de Franco.

Un altre tio. Astrud s’ha tornat a ajuntar. Estan fent una gira. És un grup important de la música independent del nostre país. I a més, en el meu cas, tinc ganes de menjar-me una pastilla, que fa molt de temps que no me’n menge una i que no me la balle.

Un tio. Ok, ok. Simplement és que em pareix depriment que la nostra època, els finals dels noranta i els 2000, perquè m’imagine que tenim la mateixa edat, s’haja convertit ja en remember. Ara som remember, i açò és d’alguna manera claudicar i esperar la mort. Tu estàs preparat per a acceptar que eres remember?

Un altre tio. Jo sí. Pense perpetuar la meua joventut tot el que em done la gana i amortitzar cada nit de festa que m’he pegat amb la seua corresponent ressaca a força de contar batalletes de com eren els anys 2000 a tot jove que, com jo a la seua edat, estiga obsessionat amb el passat, perquè el present li pareix una porqueria, perquè el reggaeton li pareix tòxic; Rosalía, una venuda; i la moda de hui dia, una coentor. Pense fer el que van fer els qui van viure la Ruta, la Moguda i el que siga. Amortitzaré cada Primavera Sound en què em vaig deixar el sou a força d’anècdotes gracioses, li diré a tot el món que ho vulga escoltar, que jo sí que vaig saber passar-m’ho bé i viure una època que no era descafeïnada, sinó pur frenesí. Faré proselitisme del cristall com abans van fer amb la mescalina, generaré en tots els caps que m’escolten una ànsia divina de viure una cosa que no han viscut, em pense cagar en tota la gent que ve darrere de mi, perquè jo també he menjat merda i ser jove no és una altra cosa que això. Eixa és l’autèntica roda de la vida. Després, quan els qui ara estan en el seu moment, es convertisquen en remember, també vendran la seua història. I el cert és que quan la vius és una merda, però quan la contes pareix que no vas viure un sol dia de tedi, sinó que tots van ser frenètics. Això és el que ens toca ara a nosaltres, vendre els anys 2000.

Un tio. Vendre la imatge falsa d’una altra dècada? No creus que ens tocaria a nosaltres deixar de vendre el passat com a objecte de contracultura? No creus que hauríem de mostrar-nos no només crítics i passar a l’acció directa? Convertir el nostre passat també en mercaderia? Això només fa que mostrar una idea del temps, un etern retorn, que desarma la capacitat revolucionària de les noves generacions, la capacitat de poder-se inventar i ser una cosa nova. Hauríem de fer un acte realment generós i parar la roda. Deixar d’escoltar grups que ja van tindre el seu moment. Deixar de vestir com al territori de vaquer d’El Corte Inglés i baixar a la planta dos d’Homes. Assumir que ha arribat el moment de ser pares, tot i que no ho siguem, però comportar-nos com a tals, intentant tindre una responsabilitat.

Un altre tio. Assumir una responsabilitat? Jo he volgut assumir-les totes, però no he pogut. Continue compartint pis. Continue vivint al dia, no puc tindre una idea de comunitat quan estic atomitzat i no puc trencar la meua soledat; només puc fer-ho quan me’n vaig de festa i em trobe amb realitats igual que la meua. Tot i que ara el cos m’aguante menys, pense continuar reproduint les mateixes rutines que feia abans, perquè no tinc l’oportunitat de poder canviar l’escenari. A més, què proposes? Quina acció se suposa que hauria d’executar per a parar esta roda de ficció i consum? Anar a un concert de Rosalía en lloc d’a un d’Astrud?

Un tio. Per exemple.

Un altre tio. Ho he fet. I em vaig comprar el vinil.

Un tio. T’he preguntat l’hora perquè m’encantaria follar amb tu, però ja he vist que eres un ranci.

Un altre tio. No pots imaginar-te com era als 2000… Tot el món era així de ranci.

Es besen sense passió, sense entusiasme, amb gelor. Com ha de ser.