#Entrevista | Versonautas presenta “Astro Azul”

«Partícules de poesia, udols de trompetes, pianos envoltants, llunyanies elèctriques, sintetitzadors, paraules deconstruïdes i cançons parlades…»

Així es presenta Versonautas, el duet format al 2013 per Ana Sanahuja i Roqui Albero arran d’un encontre artístic i vital a l’ESMUC de Barcelona deu anys abans. El nom del projecte fou una idea regalada del seu amic Jorge Drexler.

Després de maridar el seu particular llenguatge amb gastronomia (“El banquet de les paraules”), acostar la poesia al públic adolescent (“Abrapalabra”) i retre homenatge a figures com Gil de Biedma, Oliverio Girondo o Estellés (“Ama tu ritmo”), llancen “Astro Azul”, el seu primer àlbum d’estudi. Un disc produït per Pablo Martin Jones i Carles Campi Campón que girarà en directe per València, Barcelona, Madrid, Alacant, Las Palmas de Gran Canaria i Albacete.

Fa unes setmanes, avançaven el primer senzill (“Avatar extinto”) en forma de videoclip, un sorprenent aperitiu dirigit pel creador escènic il·licità David Espinosa.

Ana Sanahuja i Roqui Albero (Versonautas)

«Astro Azul, com tota creació, prové d’aquell lloc desconegut, obscur i sincer que a tots ens habita. Un ens que ens dicta missatges codificats que amb el temps van prenent forma. Tota experiència té un moment culminant que dóna pas a un nou paradigma. Naixem del no-res i seguim renaixent constantment donant lloc a nombroses metamorfosis.

Sobre aquest origen constant, sobre els motlles que es trenquen com úters imaginaris i sobre un punt de partida que pot ser un naixement, un canvi de paradigma o un inici transformador, parla Astro Azul».

Precisament, des de la primera escolta, he tingut la impressió de surar en líquid amniòtic, a l’espera del part, d’un nou inici; potser també, a bord d’una nau espacial a punt d’enlairar-se cap a un suggeridor viatge sense retorn. Versonautas, a més de convidar-nos, inicia amb aquesta metàfora una nova etapa conceptual i artística amb Astro Azul?

– Així és. Diuen que les bones preguntes ja tenen la resposta implícita, precisament això és el que les fa encertades… Encantats de llegir les teves paraules. Tal i com dius, aquest disc ha estat un viatge en tots els sentits, hem volgut explicar la nostra pròpia metamorfosi personal i artística. Ens hem permès el luxe d’aprofundir i convertir les nostres imperfeccions en virtuts per tal de crear un univers personal. Sempre ens diem l’un a l’altre que aquest ha estat un disc-escola, una etapa de creixement.

Els petits personatges de David Espinosa, autor d’obres de teatre a escala com ‘Una historia universal’ o ‘Mi gran obra’, així com de diferents instal·lacions performatives, narren al nou videoclip la història d’una criatura imperfecta que ha de ser mostrada. «Un ser nuevo se gesta bajo la piel del avatar extinto que opera mecánicamente…». Què té d’humà aquest ésser? Què té de nosaltres?

– L’avatar és una carcassa que ja no parla de tu i que et resisteixes a abandonar. És el que s’espera de tu, quelcom amb el que tendeixes a identificar-te per comoditat o per por a mostrar un nou èsser que creix al teu interior i demana ser escoltat. A nosaltres ens sembla que hi ha molts armaris dels quals es pot sortir, moltes noves identitats amagades sota aquest avatar que sovint camina a la deriva. La qüestió per a nosaltres és, si estem notant que la cosa ha entrat en el mode pilot automàtic, perquè no iniciar un gran viatge?

Quina metamorfosi hauríem de patir com a espècie per a canviar un poc les coses? Què podrien aportar la música i la poesia a aquest procés tan necessari?

– Ens encantaria tenir la virtut de poder canviar les coses, de poder millorar-les. Potser, com a artistes, només ens queda ser honestos, curiosos i crítics amb el que fem, per tal de ser molt respectuosos amb les persones que decideixen pagar una entrada i regalar-te la seua atenció. Com a humans, som una espècie contradictòria, capaç de crear bellesa i horror; només podem dir que nosaltres encara tenim esperança. I aquesta la veiem relacionada amb allò petit, proper, i no amb “grans discursos”. Hi ha una frase de Scheler que Camús cita al seu llibre “L’home rebel” que ens ha fet pensar: “Se ama a la humanidad en general para no tener que amar a los seres en particular”.

La música experimental, l’art sonor, la poesia i l’spoken word semblen estar travessant, des de fa un temps, una bona etapa. A València, sempre adreçats a un (assumit) públic reduït, estan programant-se en museus, festivals i sales de teatre. A qui es dirigeix Versonautas?

– Nosaltres hem arribat al text recitat des de la música i ens ha sortit aquesta proposta, ens sentim a la frontera de tot plegat amb aquest disc i en general nosaltres com a persones. Voregem la poesia, la música acústica, l’electrònica, la cançó, la banda sonora cinematogràfica, el jazz, l’experimentació sonora, etc. Tenim la sensació que aquest “instal·lar-se” en la vorera de moltes coses pot fer que persones molt diverses es puguin acostar al que fem. La dificultat pot residir en saber-nos explicar per tal de que, qui no ens conegui, vulgui llançar-se amb nosaltres al buit, incendiar l’avatar… De moment, anem buscant etiquetes com: spoken song (cancó parlada), verspsicodèlia, performance,…

Versonautas

Després de tres espectacles pensats únicament per al directe, què vos espenta a gravar un disc?

– Segurament fins ara no havíem sentit la pulsió suficient per a contar una història i un concepte amb sentit. A causa del nostre creixement musical, de recerca sonora, i també vital (canvis forts a la vida, com el naixement del nostre fill, que és un espill espectacular sobre el plantejament de qui som), començàrem a escriure idees, partícules de poesia —com ens agrada anomenar— als nostres textos, els dos d’una forma més quotidiana. D’altra banda, fins ara no sabíem com gravar un disc amb textos parlats sense que fos com una pel·lícula sense imatges, vaja, que ens feia por que resultés feixuc. Per això ho anàvem posposant. Al final vam atrevir-nos i vam avisar a Pablo Martin Jones, que ha coproduït el darrer disc de Jorge Drexler, i ell ens va sorprendre amb la seua sensibilitat al respecte de la nostra inquietud. Ell va saber ajudar a que el disc es convertís en un joc entre música i text, tal i com buscàvem; sempre ho diem, hem fet exactament el disc que havíem somiat i ens sentim molt afortunats en aquest sentit. Carles Campi, l’altre productor de Drexler, va mesclar el disc i en escoltar la premescla li va semblar que havíem trobat “la fórmula”. No sabem si és realment així, però les seves paraules van ser com un premi a tot un any de feina.

Vau llançar una enquesta en xarxes socials preguntant als vostres seguidors si preferien CD o vinil. Finalment, va resultar el vinil l’opció més votada, i fa un mes va començar a fabricar-se en Krakatoa Records, Castelló. Què podeu contar-nos del seu disseny i de la portada?

– Sí, ens va semblar interessant veure què pensava la gent al respecte i per un estrepitosa majoría va guanyar la idea de tornar al vinil. La veritat és que estem contents amb la decisió, de fet, nosaltres a casa tenim un reproductor de vinil i el ritual de l’agulla ens sembla una cerimònia molt recomanable per tornar a escoltar discos sencers. A més, com a format, permet crear un objecte artístic. Donat que ja tothom escolta la música digitalment, per què no apostar per l’objecte de desig?

Pel que fa al disseny, ha estat un treball conjunt entre Jrisa Lialia i Laura Requena a la fotografia, i Cristina Bonora al disseny. A la portada, sortim nosaltres envoltats per una psicodèlia aquosa en blanc i negre. L’aigua ens porta a la vida, a l’origen. El caràcter profund i en blanc i negre ens porta a eixe misteri etern. Què hi ha abans del primer batec d’un èsser? Segurament, mai ho sabrem, poesia pura. D’altra banda, la contraportada és un fotograma d’un cel estelat que ens va enviar per carta la nostra amiga i artista multidisciplinar Teresa Juan. És l’astre blau en forma de diapositiva.

També heu comptat, en alguns temes, amb les veus de Jorge Drexler (“Semillas de poesia”), Sílvia Pérez Cruz (“El astro debutante”), Raúl Rodríguez (“Yo quiero ser sononauta”) i Chipirón de Cádiz (“La verdad y su reverso”). Heu aconseguit reunir quatre artistes d’universos molt diversos sense eixir-vos dels marges del vostre, assolint un final redó i homogeni. Quines paraules (i no-paraules) vau intercanviar amb ells abans d’entrar a l’estudi?

– La veritat és que ha estat un privilegi que hagin acceptat el repte. La idea inicial era gravar a l’estudi, però amb les complicades agendes la cosa es presentava difícil. Així que, finalment, vam decidir fer-ho per whatsapp, tot molt mil·lennial… Els vam demanar un text sobre l’origen o sobre Versonautas i van escollir la segona opció. Certament, ha quedat una cosa molt especial, com una coda de quatre moviments amb tres cavallers jedi i una reina de la màgia, els quals ens envien amor i generositat en forma de dècima. No podria haver sortit millor…

Què viurem el 27 i el 28 de març a la Sala Carme Teatre de València?

– Serà un dia molt emocionant per a nosaltres. Estarem a casa, davant persones que estimem i admirem, presentant una història que parla de nosaltres, i esperem que, d’alguna manera, també d’ells. L’art té la increïble virtut de poder aturar el temps arribant a convertir una hora en quelcom impossible de mesurar. La presentació a la Sala Carme Teatre serà com alliberar una bola d’energia que hem estat gestant durant ben bé un any. Tot plegat un gustasso.


Fotos de Jrisa Lialia i Laura Requena | Afán de Plan © 2020