Cultura confinada: Elisa M. Matallín

Al llarg d’aquests dies de confinament forçós, diferents professionals del sector cultural valencià compartiran amb nosaltres les seues reflexions. Plantegem aquest exercici amb la finalitat d’acompanyar-nos mútuament, compartir idees i preocupacions, i fer més visible la situació en què ens trobem totes les persones que treballem generant o difonent cultura.

ELISA M. MATALLÍN (Mediadora cultural, titellaire, creadora i narradora):

Parar de treballar. Tindre temps. Sense diners.

Els primers dies de confinament no podia deixar de mirar les xarxes socials. Necessitava informació, necessitava saber. Per què?

Les següents setmanes vaig quedar-me parada. Escoltava música quasi tot el temps, però sense fer res productiu, vull dir, sense generar un producte. Queta. Només escoltar. Una vesprada, mentre escoltava “Fantasía” de Vaughan Williams, van començar a aparéixer al meu cap imatges de la meua infància que havia oblidat i, per fi, vaig plorar, vaig plorar molt, molts dies, encara continue plorant, no obstant això, a partir d’aquell moment vaig començar a poc a poc a estar un poc més activa.

Somnis.

Vaig tindre un somni. Van vindre a veure’m tots els meus avis. M’abrigallaven i besaven mentre anaven rejovenint. Els vaig veure passar per l’edat adulta, la joventut, adolescència i infantesa. Van començar a córrer per tota la casa, tots menys la meua iaia materna que continuava anciana, besant-me sense parar. Li vaig preguntar per què ella no es feia xiqueta i em va dir que en morir cadascú triava l’edat en què volia estar. M’agrada la seua olor i també les arrugues de les seues mans. I llavors em va preguntar: Quina edat voldràs tindre?

Ansietat. Soledat. Silenci.

El tancament m’ha agafat sense xiquets al meu càrrec (estan amb el seu papà, a qui van tractar de multar per voler portar-los amb mi). Pense en el papà dels meus fills. Em recorde d’una amiga que em va dir una vegada: “Quan conegues un xic que t’agrade no penses en com serà com a parella, sinó com serà com a ex”. Però jo no el veig com al meu ex, no és ex de res, és el pare dels meus fills. El vincle que tenim és per a sempre.

Estic sola. Una soledat que espanta, però que ha propiciat un estat de meditació meravellós.

No vull eixir. Quedar-me a casa és el meu refugi. Tinc una casa i he nascut a un país amb polítiques socials públiques que ens ajuden. Sent els meus privilegis que em generen culpabilitat.

Pose cartells pel meu carrer per ajudar a comprar a persones majors. Em sent menys culpable. Ningú telefona.

Records. Reflexions.

“El gigante egoísta” és un conte d’Oscar Wilde on al final el protagonista mor. Al final tots morim. A moltes versions contemporànies es troben afegits per a evitar explicar-li eixa part al lector infantil i així evitar descobrir la mort, i protegir-los de la consegüent pena i duel. Jo no he canviat el conte, no he suprimit la mort del gegant. Em recorde de com el públic no sol aplaudir i es queda una llarga estona en silenci, guardant el duel, permetent la pena. Alce el titella gegant, qui saluda com qualsevol actor esperant el seu aplaudiment, reconeixent així la veritat del teatre.

Collage: Femmella

Walt Whitman té un poema molt potent, “No te detengas”. El vaig llegir fa poc a un grup de joves que estudiaven quart de secundària. Estàvem creant accions artístiques a través de la metàfora. L’institut els va prohibir cremar papers, però a ells no els va importar. Es van conformar. Es van sotmetre sense barallar i van buscar una altra alternativa.

Necessite bellesa. Mire l’orquídia plena de flors. Me la van regalar ells, els joves que estudiaven quart de secundària a l’institut on una vegada vaig estudiar. Per a traure’ns diners per al viatge de fi de curs treballàvem al bar. Veníem entrepans de truita. Teníem un professor, Ferran Morell, que va muntar un grup d’art, “Equipo Hoz”. Els professors deixen molta empremta en els alumnes. Enguany serà inoblidable per a ells, i alguns segurament troben a faltar més que mai els seus professors.

Escolte Pau Casals. Va haver-hi un temps en el qual tocava el violoncel, però ja no me’n recorde. Busque fotografies i m’apareix la foto del teatret del meu avi. El teatre sempre ha estat. És immortal. Encara que pateix molt. No hi ha res pitjor que un dolor que no et deixa morir. Un dolor etern.

Estic llegint molt. Feia temps que no llegia tant. I rellegint, que és com recordar. No m’acordava de com m’agradava Chesterton i la intuïció del Padre Brown per a resoldre casos. Les solucions sempre estan en el quotidià. Necessitem allò proper, allò pròxim. Per a què busquem la felicitat lluny si la tenim tan a prop? Potser, de tant a prop que la tenim ni la veiem. Em recorde del conte de Janosch “¡Qué bonito es Panamá!”. Quants diners em vaig gastar per a produir-ho i quin poc rendiment li he tret, malgrat ser un dels meus contes preferits. És com un niño pijo, diria ma mare. No sap més que gastar però no porta res. Ma mare és persona de risc. Diabetis, càncer, colostomia… He patit molt amb ma mare i l’he feta patir molt. Vaig tindre una adolescència amb un carácter difícil. Ma mare també va tindre una adolescència difícil, però per altres motius. Les coses han canviat molt, diu ella.

Amics. Proximitat.

Estic allunyada de tots. Les amigues comencen a telefonar i a preocupar-se. Faig titelles online, de manera exclusiva, per als fills d’una amiga. És estrany. El meu gat es fica en el conte i els xiquets riuen sense parar. La realitat ha superat a la ficció. Morirà la ficció? No, la ficció és eterna com el teatre. Necessitem a la ficció per a sobreviure. La ficció és joc.

Un amic em telefona tots els dies i de vegades toca el piano i la guitarra, i m’agrada. Mentre l’escolte, cus la roba dels titelles. Sembla que estiguem junts, però ens falta l’abraçada. Temem que un virus canvie la manera de relacionar-nos, però jo no ho crec. Necessitem el contacte. El contacte també és etern, com els somnis, els records, els contes, la ficció i el teatre.