Cultura confinada: Xavier Puchades

Al llarg d’aquests dies de confinament forçós, diferents professionals del sector cultural valencià compartiran amb nosaltres les seues reflexions. Plantegem aquest exercici amb la finalitat d’acompanyar-nos mútuament, compartir idees i preocupacions, i fer més visible la situació en què ens trobem totes les persones que treballem generant o difonent cultura.

XAVIER PUCHADES (Dramaturg i director escènic):

Ací estem, esperant que arribe la plaga de llagostes. Sembla que esta temporada les deu plagues arriben una miqueta desordenades. Serà el canvi climàtic. Mentrestant, tracte de sobreviure a l’última plaga, la del silenci que envolta la finca on visc. Ja veus, penses, fa uns dies hauries demanat una miqueta d’este silenci per poder concentrar-te en alguna de les diverses faenes que, des de fa més de d’una dècada, omplien la teua rutina d’autoexplotació. Quines rutines noves ens depara ara el futur…? L’esclavatge?

I amb esta nova percepció del pas del temps, fas memòria. Hi ha gent que ha començat a compartir a les xarxes fotos i vídeos del seu passat. A tu això, ara mateix, et genera mal rotllo. No vols anar-te’n tan lluny. Diries que ha passat un any o dos, però només fa uns dies, estaves amb unes companyes investigant una nova peça de dansa a Burjassot. Un projecte on tots anàveu a cobrar més o menys bé i on, precisament, reflexionàveu sobre la necessitat de detenir el temps d’una vegada. I quasi ho havíeu aconseguit. Era preciós veure com els cossos lluitaven contra el temps per a fer-ho seu de nou. I estàveu arribant a les portes d’un altre paradís. Estàveu tornant al present aquells estius on encara podíem dedicar-nos a no fer res. Eixa peça es podrà veure algun dia? No ho saps. Ningú no ho sap. I com que els vostres cossos ja tenen una edat, havíeu decidit explorar els seus límits, conscients de les seues ferides i lesions, del vostre cansament crònic, de les malalties puntuals… Curiosament, en algún moment, pensàreu que l’única manera de parar eixe món accelerat i sense trellat, que aleshores habitàveu, només era possible mitjançant la malaltia. Bé, doncs la malaltia ja està per ací. I per a tots. Ara què?

Collage: Femmella

Quan et van demanar este text, no sabies per on començar. Encara no sabies que s’acostava una plaga de llagostes africanes. I vas demanar alguns companys i companyes la seua opinió sobre què s’hauria de fer per a salvar els mobles de les arts escèniques en esta nova crisi. Alguns van ser realment pràctics, et va sorprendre la seua fermesa i lucidesa, d’altres es posaren prou apocalíptics. Ací no vas a aportar cap solució pràctica, algunes associacions ja ho estan tractant de fer mentre demostren una capacitat envejable de concentració i de treball en equip. Gràcies. Tampoc no vols ser apocalíptic, i això que és prou temptador. De manera que continues sense saber què dir… Et veig una miqueta en xoc, no?

Cada cert temps, més o menys cada hora, escolte les sirenes d’una ambulància passar (9:06, 10:36, 11:11…), acompanyades per la tus intermitent d’alguns veïns. Són els únics sorolls que trenquen este silenci. Per ací, ningú aplaudeix.

Saps de què em recorde? De què? D’una pregunta que ens va fer una vegada Eusebio Calonge a un curs: “¿Qué le pides al teatro y qué le das tú a cambio?” Això són dos preguntes. Sí. El que està passant ara és el més antiteatral que ens podria haver passat mai. El teatre exigeix la presencia física dels cossos i ara estem tots aïllats a casa, moltes persones soles sense poder parlar amb ningú en persona. Per a tu el teatre és, en gran part, paraula, no? En alguns casos, sí. I si baixes a comprar ara, no sents parlar ningú pel carrer, ni al mercat, ni enlloc. L’altre dia, em vaig trobar una amiga a un supermercat i vam parlar a dos metros de distància, com si férem una cosa prohibida. Les nostres paraules semblava que ens fugien.

El veí torna a baixar a comprar o a passejar el gos o a llançar el fem. Eixa estranya sensació de sentir que ens hem començat a vigilar…

Necessitem cossos que ens estiguen sentint amb tots els sentits. Què…? Que sense eixa presència real no es pot parlar de teatre. Ja, clar… I em pregunte: Quan passe tot això, la gent s’haurà acostumat definitivament a no necessitar la companyia de ningú? De fet, això ja s’estava aconseguint fa temps, abans d’esta crisi… Penses que la gent vindrà de nou al teatre desitjant la calor d’altres cossos? Penses que ens abraçarem tots com a cadells a la mamella escènica per poder créixer de nou, però d’una manera diferent? (Pausa) No ho sé.

Bé, estem d’acord que res no tornarà a ser igual, alguns es posen utòpics i d’altres es posen apocalíptics. Més enllà del tema laboral, en general, la majoria ja ho passàveu prou malament, no? És el preu que s’ha de pagar per dedicar-se a un caprici. No crec que ho siga, més bé una necessitat. Una necessitat per a qui? Bé, el que siga… El cas és que ho seguireu passant malament, potser pitjor, si això és possible. Clar que és possible. Fins i tot, igual heu de canviar de faena. Si després de tot això queda alguna faena…

Silenci.

Què t’agradaria ser després de la crisi?

Estos dies, m’he penedit molt de no haver-me dedicat a alguna cosa útil com, per exemple, haver sigut metge o infermer, caixer o reposador de supermercat, ramader o agricultor, farmacèutic, o… Totes les professions són útils, però algunes sembla que no ho són fins que se les troba a faltar. Cert. I penses que la meua podrà ser útil en algun moment? L’art és inútil, diuen, i entenc per què ho diuen. Per què? Perquè és una manera de detenir el temps. El moment en què ni es guanya ni es perd el temps.

Este tancament augmenta la sensació d’inutilitat de la meua professió. Potser hauríeu d’anar pensant en este període de reclusió, maneres realment efectives de detenir el temps. Quan passe tot això, el més segur és que l’engranatge torne a agafar velocitat de nou i els supervivents oblidaran prompte les víctimes. I, potser, acceptarem eixa acceleració de nou, com l’hem acceptada tant de temps, de la mateixa manera que ara acceptem que tot s’haja detingut. O, potser, no…

Només hauríem de decidir nosaltres quan hem de parar el temps.

Deuríem de trobar estratègies per a no oblidar el que ens està passant.

Necessitarem recuperar la sensació d’habitar de veres el present.

Haurem d’inventar formes diferents d’aprendre a abraçar-nos de nou.

Silenci.

Ho veus?

Què?

Ja tenim faena.