LaCasaCalba fa 15 anys (la gresca continua)

LaCasaCalba —projecte cultural en construcció permanent, arrelat a les faldes de la muntanya de les Tres Creus, a la Valldigna, i amb seu al Teatre del Raval de Gandia— està d’aniversari. Aquest mes de desembre farà quinze anys que Francesc Burgos posava els primers fonaments d’aquesta construcció glabra amb la clara intenció de nodrir-nos culturalment. Hui dia, LaCasaCalba és un exemple de resistència, dignitat i compromís dins del sector artístic independent.

En ella conviuen músics i gents de les arts escèniques: qualsevol dia pots escoltar un disc de Remigi Palmero, Aljub, Mireia Vilar, Pau Riba, Roger Puig, Balancí, Carles Pastor, Òscar Briz, Senior i El Cor Brutal, Arthur Caravan, Ovidi Twins o del grup eivissenc N’Entönio i ses pegellides; creuar-te pel corredor amb El Triangulista o Truna, o esmorzar amb La Petita Orquestra Peiotaire (La POP) i la xata merenguera. Al seus voltants, de natura prolífica i inclassificable, s’organitzen festivals diversos per la defensa del medi ambient (RRRR! Festival d’Art i Reciclatge), pel despertar cultural i la diversió de la xicalla (Sona Baixet), per les noves propostes fora de circuit i l’eclecticisme (Festival Hostes) o per la multidisciplinaritat i l’slow culture (Pop al Carrer). Aquesta casa, calba, fresca i assolellada, compta a més amb un teatre propi a Gandia, el del Raval, per on han passat artistes i creadors de diferents disciplines i colors com ara Gran Teatro Amaro, Enric Casasses i Don Simon & Telefunken, Fermín Muguruza, Enámbar Danza, La Panda de Yolanda, El Petit de Cal Eril, Ferran Palau, Mishima, Maquinant Teatre, Alberto San Juan, Perros Daneses, Atirohecho, Teatrencompanyia, Clara Andrés, Júlia, Jo Jet i Maria Ribot, Las Víctimas Civiles, Patrícia Pardo, Carmela Mayor, La Teta Calva, Aucell Cantaire, Maria Arnal i Marcel Bagés, Javier Aranda, Crudo Pimento, Cabezafuego, Begoña Tena, Ángel Di Stéfano, Pepino Pascual, Pi de la Serra, Pierre Bastien o Efrén López, entre tants altres.

Sona Baixet (Francesc Burgos i Pau Riba)

Francesc, com aneu a celebrar estos quinze anys d’activisme?

– Doncs ho hem anat celebrant durant tot l’any amb la programació d’artistes amb els que encara no havíem tingut l’ocasió de col·laborar, com El Petit de Cal Eril, amic nostre de fa molts anys però que encara no havíem pogut programar. I, mira, enguany l’hem programat dues vegades. Així, ho hem anat celebrant a mode de píndoles programàtiques al Teatre del Raval. I aquesta celebració clourà amb una festa molt especial que celebrarem amb bons amics i artistes vinculats al projecte de LaCasaCalba, i clar, també serà al Teatre del Raval de Gandia. Apunteu-vos-ho! Dissabte 14 de desembre a partir de les 18h. Per començar tindrem un espectacle muldisciplinari de teatre, dansa, música i noves tecnologies de la Cia. Múcab Dans de Catalunya. I en acabar, a la primera planta del teatre (ens encanta explorar noves fòrmules d’exhibició; i aquest serà el seté format que posem en marxa a dins de l’edifici del Raval), tindrem una sessió triple. Per una banda, els companys d’Edicions del Buc, oferiran un recital de poesia de la mà de l’autora Anna Gas i del músic Josep V. Tallada. Es tracta d’una editorial amiga de la qual és membre Francesc Bononad, escriptor, filòsof i un dels fundadors del Col·lectiu La CALVA, d’on naix LaCasaCalba, i també col·laborador de la casa en diversos projectes. Nogensmenys, del seu enginy naixen els noms de: Sona Baixet, HOSTES o festival Desllunat. Després tindrem una performance sonora improvisada a càrrec de Bartolomé Ferrando i Truna, dos dels artistes més influents i internacionals de l’escena de l’art d’acció estatal. I per a rematar el projecte Mi Lay, de Teatre Mecànic, un espectacle que ha estat creat a propòsit de la celebració dels 30 anys de la discogràfica G3G Records, tot un símbol per als que ens agrada caminar pels marges. Així tindrem en escena a dos membres de Gran Teatro Amaro, el català Gat (fundador de G3G Records) i l’holandés Mischa Kool, i el francés Pierre Bastien, referència essencial de la música experimental dels darrers trenta anys. I en paral·lel, muntarem un mercat de proximitat amb els productes ecològics de L’Hort de Pere, el material discogràfic i literari de G3G Records, Edicions del Buc, LaCasaCalba Ed. i Gavina Llibres. Tot açò per donar opcions a endolcir culturalment els nadals.

Quin balanç fas, entre assoliments i reptes per complir?

– El balanç general és positiu. Clar, si no ja ho hauríem deixat córrer. Una de les coses que manté viu el projecte és la seua independència, autonomia: hem fet sempre el que hem volgut. Ni cap institució, ni cap tendència, ni cap indústria, ens ha dit que el havíem de fer. Ni hem hagut de fer certes coses o projectes per poder viure de la cultura. Això ens ompli de satisfacció. L’altra és l’honestedat amb la que hem treballat sempre, tant des de la perspectiva organitzativa com artística. Però clar, també han hagut pegues, moltes vegades, massa: hem hagut de treballar des de la precarietat. Com deien els companys d’IX, l’autogestió també és autoexplotació. Ara, després de 15 anys, ens agradaria poder treballar menys. Hem hagut d’esforçar-nos molt, fins a l’extenuació. Jornades maratonianes, la darrera setmana, per exemple, en haver de presentar onze projectes de justificacions de subvencions que acabaven els terminis tots el mateix dia… La burocràcia ens angoixa. Hem de presentar, any rere any, molts projectes per poder aconseguir finançament. Ara, per sort, hi ha més diners públics a disposició dels qui organitzem o realitzem projectes artístics. Tot i que no són suficients. Abans, amb l’anterior govern autonòmic, la cosa estava molt més agra. Amb tot, les institucions van molt per darrere de la realitat. Els queda molt camí per recórrer per posar-se al dia d’Europa.

El Triangulista

Quina és la major alegria que t’ha donat LaCasaCalba?

– La xarxa de contactes que hem teixit. Hem connectat un munt de gent; molts artistes s’han trobat gràcies als nostres projectes. Hem treballat amb professionals de tota mena, amb els quals hem crescut i aprés. Aquesta és la principal alegria, el vessant humà de la cultura i la projecció d’alternatives culturals reals. I a nivell més personal, doncs, el fet d’haver pogut conéixer a molts dels artistes que m’han influenciat, com ara Pau Riba o Julián Hernández, líder de Siniestro Total. I el darrer, el mestre Juan de Pablos, que tot i ser locutor de ràdio, una rara avis del sistema, que va volar lliurement durant quaranta anys amb el mateix programa, ha estat per a mi una de les màximes influències musicals que he tingut. Divendres passat, al festival del col·lectiu 7 Polsades, a Villalonga, vaig tindre la sort de poder compartir amb ell una sessió de punxadiscos.

A qui t’agradaria vore damunt de qualsevol dels escenaris que gestiones?

– A Robert Wyatt. Però hauria de vindre amb la seua dona, que com la dona de molts altres, com la meua, Isa Cogollos, amb la que compartisc vida i projecte cultural al Raval, són fonamentals en la concreció i evolució de les carreres artístiques de les seues parelles. Amb tot, Wyatt sembla que ja està retirat… I si encara estigueren vius a: Joe Strummer, i si fos amb The Clash, haguera sigut ja la bomba; i a Ari Up, la que fora cantant del grup post-punk The Slits, una banda que fou menystinguda en relació a la resta de grups de la seua generació. I encara ho són, actualment són molts menys conegudes que Joy Division, PIL… Coses del patriarcat. I que conste que tinc molts més referents autòctons que no internacionals, però he tingut la sort de poder treballar amb la majoria d’ells. Bé, amb Jaume Sisa, no, però és que està ja una mica retirat per qüestions de salut.

Per a conèixer l’edat d’un animal cal multiplicar els anys humans per certa xifra. Quants anys serien quinze culturals?

– Què bona! Doncs, la veritat és que al ritme que han passat aquests anys i sobretot els darrers cinc, que fou quan reobrírem el Teatre del Raval de Gandia, tinc la impressió d’haver treballat el doble. I és que, si seguiu el nostre rastre, voreu que amb molts pocs recursos, econòmics i humans, hem fet moltes coses. Els primers anys estava, pràcticament, jo sol: editant discos, actuant, pegant cartells, anant a correus, fent factures, enregistrant falques… Han hagut anys que no he tingut ni vacances. He treballat tota la setmana seguida, caps de setmana inclosos… Molta feina, massa. Ara bé, hi ha molta gent que també li passa el mateix, dins i fora del sector cultural. En sóc conscient. Costa molt tirar endavant projectes personals.

Per què la “cultura independent” mai es desprèn d’eixa etiqueta? Quins beneficis té pertànyer a ella? Quins inconvenients?

– Bé, posats a etiquetar, tot i que abans també he fet servir aquest terminologia d’independent, m’agrada més el concepte de contra-cultura, la que camina lliurement, pels marges, per les escletxes del sistema. Els indies ja no són indies ni res; de fet són mainstream. També s’ha de considerar un aspecte que abans no he esmentat, i és que independents, independents, no ho som, mai del tot, perquè sempre depenem d’alguna cosa o d’altra. En el nostre cas, depenem de poder aconseguir finançament, principalment públic, ja que els nostres projectes no es desenvolupen sota criteris de rendibilitat econòmica, el servei públic i el treball envers de la diversitat cultural és la nostra meta. És per això que anem a la contra, perquè el sistema social imperant el que vol és uniformar-ho tot i nosaltres lluitem perquè no siga així. Tot i que ja sabeu qui està guanyant la batalla… La única pega que veig és la connotació negativa d’anar a la contra. Per què el nostre tarannà és positivista. Malgrat tot, encara som una colla d’entusiastes. I per això encara seguim proposant alternatives per eixamplar el sentit crític de les persones.

Fa tres anys, a una altra entrevista, dèiem de tu: “La seua creativitat i les seues ganes de mostrar al públic de què és capaç l’ésser humà, artísticament parlant, no tenen límits. Aposta per l’arrel i la tradició, per l’experimentació, per la diferència, per moure les emocions de grans i menuts”. T’identifiques ara amb aquestes paraules? Quin moment professional i anímic travesses?

– Xe, tu!, ja no ho recordava. Doncs sí, m’hi sent identificat, moltes gràcies. Aquests impulsos són també els que ens fan continuar vius, artísticament parlant. Sí, pense que és una bona descripció de les nostres intencions. Després ho podrem fer millor o pitjor. Però sí, m’hi sent identificat. Un altre aspecte que ens encanta és posar en pràctica el treball intergeneracional. I en aquest sentit estic molt pagat de col·laborar, per exemple, amb Ximo Vidal, històric del teatre valencià, amb Pluja Teatre, que ben bé podria ser mon pare i amb el que tinc una especial filiació artística i, en això, ja hem escenificat dos capítols de la saga d’El Triangulista, el meu alter ego artístic. I sí, després de patir molt per tirar endavant el projecte del Teatre del Raval de Gandia, ara estic en el meu millor moment professional. I tinc intenció d’aprofitar l’energia escènica que encara tinc per rodar els projectes que he fet aquest any i els que em queden per fer. En juny editàrem el nou disc de La Petita Orquestra Peiotaire. I ara ja estic tramant la nova producció sonora participativa que faré junt amb el percussionista Cento Carbó i l’inventor Ángel Di Stéfano, a través de la Companyia Sonora, per a l’any vinent. Açò com veieu, continua sent un no parar.

Francesc Burgos

Ha arribat l’esperat canvi institucional i polític al sector cultural?

– Doncs, almenys han injectat més pressupost i s’estan esforçant perquè les coses canvien. Però, sincerament, les coses no han canviat massa. M’agradaria dir el contrari, però per què les coses canvien, s’han de fer canvis radicals, i això és molt complexe, i a més a més, no crec que hi disposen dels recursos, suficients, ni adequats, sobretot a nivell humà. Bé, algunes millores han hagut. Ara almenys s’escolta al sector i a la gent. Però l’“aparell burocràtic” és tan gran i vell que complica i retarda molt les coses. A més a més, hi ha molta gent que hi participa de la política cultural institucional que és, verdaderament, inepta. Però no és una cosa exclusiva del món cultural, és una cosa generalitzada, a tot l’estat. I així, solament amb bones intencions, és molt complicat de fer canvis substancials. Al seu favor he de dir que l’anterior govern autonòmic deixà les coses molt malament, en la bancarrota.

Anem a per la vintena?

– Bé, nosaltres sempre hem anat fent a poc a poc. Així que, després del 15 sabem que ve el 16, i com que ja tenim projectes engegats per l’any vinent, podem afirmar que: la gresca continua!


Afán de Plan © 2019
Fotos de Xepo WS cedides per LaCasaCalba