Cicle Cecilia Mangini

De la mà del Festival de Cinema Europeu de Sevilla, podrem veure, per primera vegada a València, les pel·lícules de la cineasta italiana Cecilia Mangini. «La seua obra s’aproxima al cinema documental d’una forma absolutament desprejudiciada i oberta tant a l’atzar com a la hibridació», expliquen des de la Filmoteca.

Del 7 al 19 de gener, es projectaran dotze dels curtmetratges que va filmar entre els anys 50 i els 70, tres d’ells guionitzats per Pier Paolo Pasolini, i dues pel·lícules recents sobre la seua faceta de fotògrafa, codirigides amb Paolo Pisanelli.

«En els seus curtmetratges, retrata els marges d’una Itàlia que, després de la guerra, entra en un vertiginós procés d’industrialització. Mentre el relat oficial se centra en la modernització i el futur, el seu cinema posa el focus en obrers i llauradores, en rituals rurals en perill d’extinció i en ritus iniciàtics dels adolescents de suburbis. Atenent a les tensions entre allò ancestral i el boom industrial, la mirada de Mangini no està exempta a vegades de certa ironia, com quan mostra la peregrinació nocturna dels devots de la Verge del Santuari d’Amor Diví. Però, potser, el principal valor del seu cinema “etnològic-poètic”, que parteix del neorealisme però avança hibridacions de cert cinema europeu posterior, és la frescor amb la qual filma realitats a vegades molt dures. No cau en un esteticisme que embelleix allò marginal, perquè l’esteticisme sempre és epidèrmic i Mangini aconsegueix connectar amb l’essència d’allò arcaic i popular. No té res de l’estètica miserabilista. Les seues pel·lícules desborden de vida, en totes elles centelleja alguna revelació i, en alguns moments, fins i tot certes dosis d’humor. A voltes, l’alegria dels desheretats és un acte de resistència. I en el cinema de Cecilia Mangini, filmar els seus gestos vigorosos —dels ragazzi di vita pasolinians, de l’anciana llauradora Maria o de l’indòmit xiquet Fabio— es converteix en un gest polític».