El cul com a sinècdoque

Com a suport a la campanya ‘El meu cos, els meus drets’, empresa per Amnistia Internacional, les dramaturgues valencianes Patrícia Pardo i Guadalupe Sáez escriuen Cul Kombat, un text que s’estrena al setembre de 2015, a Espacio Inestable, dins del programa de residències artístiques ‘Graners de Creació’. Dirigida per Patrícia Pardo, qui també la interpreta al costat d’Eva Zapico, aquesta peça de teatre i circ és —des de l’humor— «un al·legat per l’eliminació dels gèneres», sense obviar els abusos i la violència que s’exerceix sobre la dona pel fet d’haver nascut dona.

Pinazo, Durero, Degas, Pertegás, Renoir, Ingres, de Chirico, Lautrec, Sorolla, Tiziano, Manet, Gauguin, Dalí, Romero de Torres, Tintoretto, Delacroix, Goya, Botticelli… L’origine du monde, de Gustave Courbet (1866). Podria enumerar centenars de pintors, homes, que han retratat el nu femení al llarg de la Història de l’Art. Així i tot, segles després, es continua desnaturalitzant, censurant, corrompent, sexificant, cosificant, jutjant i utilitzant com si es tractara d’una propietat comuna, d’una moneda de canvi, d’un aparell incubador, d’un mer objecte de plaer i consumisme dins d’un món gestionat pel patriarcat fins a on ens arriba la memòria. Un sistema explotador que, al segle XXI, continua esprement-se amb ferotgia des de la publicitat mentre, d’altra banda, veiem de gairell el llarg dit acusador d’una Església catòlica, sustentada per l’Estat, furgant als nostres úters.

Potser, si connectem açò amb totes les violacions i els milers de dones que moren assassinades per les seues parelles i exparelles cada any, en tots els països del món, alguns (i algunes) diran —com a mínim— que sóc una exagerada. Si ho connecte amb la baixa autoestima, l’arròs passat, l’autoexigència física davant els cànons de bellesa, la dictadura de les talles i les passarel·les de moda, l’anorèxia i la bulímia, l’omnipresent manual de comportament per a la dona femenina, i una llista que no s’acabaria mai…, em diran que estic delirant, que aquest sermó ja avorreix, que el feminisme s’ha passat de rosca i que no tots els homes són iguals. Afortunadament, aquesta última afirmació és certa. És més, ells també són víctimes, en certa manera, de la publicitat salvatge, l’educació rebuda i el joiós dit catòlic.

Com parlar llavors sobre aquests temes sense embafar a espectadors i espectadores? La resposta està en Cul Kombat. Quina podria ser la solució definitiva a la desigualtat entre sexes? La resposta està en Cul Kombat. La violència és masclista, domèstica o de gènere? La resposta està en Cul Kombat.

Una comèdia molt seriosa sobre una realitat que urgeix acceptar i reparar. Un espectacle on el clown, els malabars, el trapezi, la màgia, el cinema mut, les projeccions, la música clàssica, el teatre, la denúncia i la reflexió tenen cabuda a parts iguals.

Patrícia Pardo mai deceb. Quan ja coneixes el seu treball, sempre et dóna el que esperes i un poc més. Quan la veus per primera vegada, et deixa clavada a la butaca. El seu segell és inconfusible, encara que en aquesta ocasió haja comptat amb Guadalupe Sáez, autora de capçalera de la companyia Lupa Teatre (A mí nunca me cortó la cabeza, Para que no te me olvides, Se’ns està quedant cos de postguerra) i de qui identifiquem trets propis en diverses escenes. En la interpretació, un nou registre per a la també autora, directora i actriu Eva Zapico, la qual broda les directrius de la seua companya en escena. Una vena còmica, des de la tècnica del clown, que ha sabut interioritzar i retribuir excel·lentment.

L’escenografia, construïda amb l’aportació d’Alberto Vidal, Lluna Albert, Enric Juezas i Santiago Blanco, dóna al muntatge eixe aire circense, bohemi i fascinant que poques vegades tenim la sort d’admirar. Cal dir que alguns d’eixos elements estan inspirats en idees originals de l’artista pop Allen Jones i dels il·lusionistes i comediants Penn & Teller.

Evidentment, cada persona del públic interpretarà els nombrosos i divertits gags a la seua forma, fet que va quedar palés durant el col·loqui que va tindre lloc amb Pardo i Zapico posteriorment. Personalment, em va tranquil·litzar escoltar als espectadors més joves que, malgrat reconèixer que el masclisme entre els adolescents és el pa de cada dia, van aportar un punt de vista molt interessant i, diria, esperançador. Uns altres, amb (aparentment) més experiència vital, sembla que no van entendre res. I és que sempre serà millor pensar com un cul que pensar amb el cul.

Podreu veure Cul Kombat fins al diumenge 5 de juny, al Teatre Micalet.


Ressenya: Vanesa Martínez Montesinos
Afán de Plan © 2016