La vida pirata és la vida millor!

Per a reivindicar que estem fart(e)s que ens diguen que les protagonistes femenines dels contes només poden ser princeses o encantadores senyoretes d’exquisida educació, cal inventar nous personatges que s’adapten a les xiquetes reals del segle vint-i-u o, com ha fet la companyia de teatre valenciana La Teta Calva, rescatar un clàssic i reinterpretar-ho d’una manera natural, prenent al Sawyer de Mark Twain i rebatejant-lo com a Tomasa. Sí, sembla senzill, però molts pocs han fet un canvi de sexe literari sense caure en l’emplastre provisional i oportunista.

Xavo Giménez, director i actor de Les aventures de T. Sawyer, i María Cárdenas, codirectora, han recreat una Sawyer autèntica sense deixar de ser fidels al text original, publicat en 1876. Molts dels espectadors, de cinc a noranta-nou anys, possiblement mai han llegit aquesta novel·la -sobretot els nascuts al nou segle- i han acceptat amb completa normalitat que la protagonista d’una història divertida i farcida d’aventures i entremaliadures fóra una xiqueta, superbament interpretada per l’actriu Neus Alborch. És el que ocorre quan s’aplica la igualtat de gènere amb franquesa i ganes de canviar la inèrcia masclista, i això els xiquets i les xiquetes ho entenen a la primera.

Destaque, per a començar, la fantàstica escenografia ideada per Xavo Giménez i Los Reyes del Mambo: una sort de caixa de sorpreses on cada element és funcional i forma part d’un mecanisme fantàstic que no deixa de moure’s en cap moment. I mentre un públic senzillament intergeneracional s’acomoda entre vistes cansades i ulls espurnejants, els actors calfen en escena.

Aquesta adaptació a la voreta del Mississippi a més compta amb la música original de Carles Chiner (Gener), interpretada en directe per alguns dels actors i perfectament inspirada en els sons genuïns del sud dels Estats Units, on transcorre el relat: eixe poliritme ètnic que va dels camps de cotó al banc d’una esglèsia evangèlica per acabar convertint-se en notes de blues. Una delícia per als sentits quan la música en directe i el teatre decideixen compartir escenari.

La Teta Calva ha sabut completar molt bé l’elenc: com a mestre de cerimònies, un captivador i joiós Juli Cantó; l’inseparable amic de Sawyer, Huckleberry Finn, és Robert de la Fuente; la Tia Polly i alguns personatges més estan interpretats per Victoria Salvador; Leo de Bari, fent gala d’un valencià argentí ben divertit, dóna vida a Joe Harper, l’altre bon amic de Sawyer; la versàtil Merce Tienda és, entre altres, la malvada Lady Joana; un encertadíssim Carlos Amador es desdoblega per fer tant de Jim com de la versió masculina de la “novia” de T. Sawyer, B. Thatcher, qui va arrancar més d’una riallada del xicotet respectable; i Xavo Giménez, que entre la direcció i el banjo, es llança a interpretar a l’ajudant del metge, un breu però rematat Muff Potter.

Una petita gran producció teatral i musical que ja s’ha quedat a viure a la Gran via de la nostra memòria. Un vestuari de sobres aconseguit gràcies a Ana Garay i Pascual Peris, una excel·lent caracterització per Mercedes Luján i un disseny de llums precís en la tempesta, l’aventura, la intriga o la celebració creat per Víctor Antón.

Per a corroborar cadascuna de les meues paraules he convidat a aquesta ressenya a una espectadora molt especial, companya de butaca al teatre i experta en contes i aventures sense diademes ni gèneres dominants: la meua neboda Aitana (7 anys). D’aquesta obra de pirates, senyores-lleopardes molt roïnes, xics que fan riure i una xica molt bogeta que furta melmelada i a la que no li fa vergonya fer-se novio, destaca les paraulotes que li van fer tanta gràcia, un gat dins d’un sac que espera no estiguera mort de veres i com de bé cantaven tots i totes. Jo destaque cadascun dels seixanta minuts que va estar calladeta, amb la boca oberta i sense demanar rosquilletes. Hui, al crit de “la vida pirata és la vida millor!” ha contestat: “bob-es-pon-ja!”.