Autodefinides #193: Elena Martí Manzanares

Julia Galán ha triat l’artista interdisciplinària Elena Martí Manzanares.

«Soc de Barcelona, però des de fa més de 15 anys visc a València, on tinc el meu taller artístic al barri de Russafa. Soc artista multidisciplinària, treballo diferents formats: instal·lació, escultura, pintura. En funció del missatge o la idea que vull transmetre, busco el mitjà que més s’adeqüi a l’obra i a l’espai expositiu.

Nouvinguda a València, vaig tenir la sort de veure l’exposició de l’artista Curro Cavanese a LaMetro. Em va agradar tant que vaig buscar el seu taller i, casualment, em vaig trobar amb l’Sporting Club Russafa també. Des d’aquell moment, la meva vida professional i personal està vinculada a aquest barri. Durant alguns anys vaig compartir espai de treball i amistat amb companys artistes residents a l’Sporting.

Compartir estudi amb altres artistes em va resultar molt enriquidor, però necessitava un espai més gran per a poder treballar i, finalment, em vaig decidir a fer el pas i crear el meu propi taller al carrer Sevilla, encara que segueixo vinculada a l’Sporting i als seus artistes.

Elena Martí Manzanares | VI Open Natura 2017, La Murta, Alzira

Tots els matins obro el meu estudi, i em sento plenament feliç de poder continuar fent-ho en aquests temps tan convulsos. He dividit el taller en un espai de treball, que és la part més íntima, i un altre lloc més accessible per al públic que ve a visitar-me, on es pot veure part dels projectes que he anat realitzant.

A més del treball individual, personal i introspectiu que realitzo al taller, considero que és molt important el contacte amb altres creadors, compartir les nostres inquietuds i problemes del sector, que no en són pocs.

Per a mi, han estat importants els projectes col·lectius als quals he participat. En primer lloc, destacar les diverses convocatòries de Russafart, que ens han permès als artistes de Russafa donar-nos a conèixer i descobrir les propostes artístiques de la resta dels companys de professió. Vaig tenir l’oportunitat de col·laborar en l’organització dels intercanvis internacionals, amb certàmens artístics semblants, i viatjar a altres ciutats com ara Rio de Janeiro, París i Lisboa.

En segon lloc, els certàmens d’Open Natura als quals he tingut el privilegi de participar, i a més, compartir experiències amb excel·lents artistes. M’ha permès realitzar instal·lacions en plena naturalesa, originant, entre d’altres, la instal·lació “Out of Place” sobre la posidònia, que en l’actualitat forma part de la col·lecció del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana.

Des de fa ja uns anys els meus treballs giren entorn a la vulnerabilitat i fragilitat de la naturalesa com a metàfora de la nostra pròpia existència. Com diu el filòsof Joan-Carles Mèlich: “Des de l’inici som cossos que vivim exposats a les ferides que ens provoca el món, i al seu torn, a les ferides que nosaltres infringim al món”.

Out of Place, d’Elena Martí Manzanares | Festival Miradas de Mujer, València 2014

Quina importància té la natura en la teua obra?

Molta… Totes les meves creacions (o gairebé totes) fan referència a la natura. La naturalesa apareix en les meves obres des de fa molts anys, bé de manera explícita com a motiu central (paisatges, dibuixos) o indirectament, a través dels materials que utilitzo. M’emociona i m’inspira, és una font inesgotable d’idees. Durant alguns períodes de temps treballo al Montseny (Catalunya), on puc disposar d’un estudi i treballar en plena naturalesa.

Per a mi, és una cosa “natural”, ja que formo part d’ella. M’importa la naturalesa i la seva fragilitat davant l’ésser humà, que s’ha considerat a si mateix com un ens extern i superior, quan en realitat no és més que un petit fragment d’aquesta.

Com deia Rachel Carson al llibre El sentido del asombro, “hi ha una cosa infinitament reparadora en les reiterades tornades de la naturalesa, la garantia que l’alba ve després de la nit, i la primavera després de l’hivern”.

Amb quins mitjans o materials et sents més còmoda a l’hora de treballar?

Depèn del projecte, però amb els materials que més gaudeixo i m’inspiren són els que m’ofereix la naturalesa (arrels, troncs, llavors), el paper fet a mà amb fibres naturals, les oxidacions que transformen els objectes i els materials trobats.

Utilitzo ferro, filferros i l’òxid que desprenen per a deixar l’empremta en el paper o tela, metàfora del temps. Aquest és un dels meus materials preferits.

També m’agrada treballar amb objectes trobats. En l’exposició que vaig realitzar per al Centre Excursionista de València fa uns deu anys, com a Artista per la Natura, vaig treballar sobre la idea de caminar, passejar per la muntanya, i recollir les coses que em trobava: llaunes, sacs, qualsevol cosa que hagués tingut una utilitat en un breu espai de temps, i després fos abandonada. Jugava amb el contrast entre l’efímer (l’ús al qual estaven destinats) i la durabilitat (el material del qual estan construïts). Els objectes en si, les llaunes, papers vells, materials aparentment desproveïts de bellesa, tenen memòria, amaguen una història, i una gran riquesa plàstica.

M’inspiren els objectes que trobo, que el temps ha deteriorat, i que trets del seu context ens revelen o adquireixen una bellesa singular. Una mica semblant al concepte japonès del wabi-sabi.

Ens pots parlar d’alguns dels teus últims projectes?

En 2022 vaig presentar l’exposició “Direm el mar” —titulada així pel poema de Miquel Martí i Pol— com a artista convidada, dins del Congrés Internacional CICELI (Creadores en l’Educació Literària i Intel·lectual), realitzat a la Universitat de València.

En la meva obra hi ha projectes reivindicatius, però en molts altres casos és purament un acte de materialitzar un sentiment.

Aquesta exposició, de caràcter més reivindicatiu, neix conceptualment del projecte “Un mar de plástico”, finançat pel Ministeri de Cultura, en el qual partint dels residus plàstics trobats a les platges, vaig realitzar un recorregut narratiu multidisciplinari.

L’exposició estava formada per un vídeo on podia veure’s la bellesa de la mar truncada per missatges que apareixien i ens informaven (o alertaven) de quant triga cadascun dels plàstics a degradar-se en la mar, fins finalment, acabar en la cadena tròfica de l’alimentació.

Direm el mar

La mostra també comptava amb la instal·lació “Horizontes de mar”, amb tres contenidors de vidre plens d’aigua sobre peanyes il·luminades, amb els plàstics trobats a les platges, classificats per colors, surant, creant horitzons de plàstic. I, a més, algunes obres de paper fet a mà i plàstics que creaven una dicotomia entre materials naturals manipulats de manera manual, i el plàstic, un material totalment industrial.

Aquest projecte enfrontava la bellesa i majestuositat del que creiem invulnerable, com ara la mar i la naturalesa, davant l’amenaça d’allò invisible, aquests petits plàstics que no han pogut retirar les màquines que netegen les platges ni les nostres consciències tots els estius.

En l’actualitat estic preparant una instal·lació a València per al mes de maig, i obra per a una exposició col·lectiva a la qual m’han convidat a participar en una galeria d’Eslovàquia.


Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2023