Autodefinides #192: Julia Galán

Marisol Salanova ha triat l’artista interdisciplinària Julia Galán.

«Soc Catedràtica a la Universitat Jaume I de Castelló i artista interdisciplinària. Explore els múltiples mecanismes de la identitat, emfatitzant aproximacions des de la ficció, el joc d’espills, i les qüestions de gènere.

Desenvolupe els meus projectes tant en espais expositius com en entorns urbans, combinant mitjans diversos com ara la fotografia, el vídeo, les instal·lacions i les xarxes socials (per a proposar projectes col·laboratius). A través d’ells propose una mirada subversiva de la identitat, així com de les convencions vinculades a la seua configuració, realitzant una desconstrucció del que la societat patriarcal ha establit sobre allò que les dones són i han de ser.

Al llarg de la meua trajectòria he treballat com a artista en residència en ciutats com Berlín i Nova York, i he exposat en diferents institucions, museus, galeries i fires d’art, tant nacionals com internacionals: Institut Cervantes de Praga, TEA – Tenerife Espacio de las Artes, PhotoEspaña Fundación Telefónica (Madrid), Centro de Arte La Regenta (Las Palmas de Gran Canaria), Artium – Museo Vasco de Arte Contemporáneo, Fundación FotoColectania (Barcelona), Centro Cultural Conde Duque (Madrid), EACC – Espai d’Art Contemporani (Castelló), Museo de Arte Contemporáneo de Caracas – Sofía Imber, Museu de Belles Arts de València, Ludwig-Forum Museum Aachen (Alemanya), Les Brasseurs Art Contemporain (Bèlgica), Centro Cultural Recoleta (Buenos Aires), Centro de Convenciones de Pernanbuco (Brasil), Mosteiro de Tibaes (Portugal), Museu d’Art Modern de Tarragona, Feria ARCO (Madrid), Art Chicago, Art Miami, Art Bolonia, Art Cologne, Art Basel, Art Frankfurt, i Feria de los Ángeles (EUA), entre d’altres».

Com a artista que treballa diferents disciplines i tècniques, amb quina et sents més còmoda?

Em sent còmoda amb la disciplina i la tècnica que em permeten comunicar millor la idea que desitge transmetre.

En un dels meus últims projectes, titulat ‘Adiestrada. Ensayo para decír Sí o No’, presentat al TEA de Tenerife i comissariat per Yolanda Peralta, vaig posar en evidència la problemàtica naturalesa de la construcció del femení davant les normes, tradicions, regles i rols marcats pel sistema patriarcal i el poder hegemònic que sempre ha intentat ensinistrar, adoctrinar, domesticar i amansir a la dona.

El projecte expositiu estava marcat pel seu fort compromís feminista, social i polític, el qual desplegue a través de quatre accions diferenciades. La primera d’elles és una peça de videoart que dona nom a l’exposició i que va ser projectada en el Cuarto Oscuro del TEA. La segona i la tercera són dues accions col·laboratives paral·leles —#YoDigoSí #YoDigoNo i Tu voz en el TEA—, les quals van ser dutes a terme amb la participació de persones de tot el món i dels assistents a l’exposició, respectivament. I la quarta acció va consistir en una sèrie d’intervencions realitzades per mi en diversos espais públics.

En la peça de videoart reflexione sobre com les dones han sigut silenciades al llarg de la Història. Han romàs incapaces d’accedir al món de la paraula i del Poder, i per tant, d’exigir la seua llibertat i igualtat. Per això el reconeixement i la recuperació de la pròpia veu suposa un pas primordial en la lluita i qüestionament d’un Poder que amb les seues rígides normes socials sosté l’estructura patriarcal en la qual vivim. En la peça escoltem una seqüència interminable d’ordres absurdes, similars a les usades en l’ensinistrament caní. Aquestes fan referència a un règim de Poder que utilitza el control social per a crear cossos útils, disciplinats i ensinistrats; subjectes obedients i silenciats. I a més, simbolitzen totes les normes que el sistema patriarcal i el Poder hegemònic ha imposat a les dones. Davant aquestes ordres observem la boca d’una dona que es posiciona repetint “Sí és Sí” i “No és No”, sense parar. Aquesta representa la seua veu, a través de la qual ella s’enfronta a les normes que el Poder —social, econòmic, polític, mediàtic, educatiu, judicial o religiós— li imposa pel fet de ser dona. Així trenca el seu ensinistrament i conquesta la seua llibertat individual i social. Em vaig apropiar del llenguatge visual del curt dramàtic Not I (1972), escrit i produït pel poeta i director de teatre Samuel Beckett, per a representar la lluita, frustració i impotència involucrades en la construcció del jo com a subjecte que és. Un jo que perd la seua pròpia veu, enmig d’una societat que li ordena, demanda i obliga a fer allò que no és ni desitja ser.

En la convocatòria #YoDigoSí #YoDigoNo vaig convidar a totes les persones del món a elevar les seues veus i pronunciar-se davant les normes, lleis, tradicions i rols socialment imposats a la dona pel fet de ser dona, una acció realitzada a través d’Instagram.

En l’acció Tu voz en el TEA vaig proposar als espectadors que usaren la seua veu per a exercir el seu dret de dir Sí o No a totes aquelles normes que pensen que defensen o vulneren els seus drets, dignitat i llibertat. Els convidàrem a transformar l’espai de la sala emprant la seua pròpia veu. Per dur-ho a terme disposaven d’adhesius amb els hashtags #YoDigoSí i #YoDigoNo, en les quals podien escriure les seues idees i compartir-les, posicionant-se davant qualsevol ordre o norma que el sistema patriarcal i el Poder hegemònic haja imposat a totes les persones, i molt especialment a les dones.

La quarta acció va consistir en una sèrie d’intervencions realitzades per mi en diversos espais públics de la ciutat de Tenerife.

En aquest projecte es van usar mitjans molt diferents i es va actuar dins del cub blanc expositiu i a l’espai públic.

Una continuació d’aquest treball es va realitzar en el projecte expositiu que s’ha dut a terme recentment a l’Institut Cervantes de Praga, ‘Arquitectura y feminismo. Sin principio ni fin’, comissariat per Semíramis González. En ell hem participat creadores espanyoles i llatinoamericanes com ara Ana Gallardo, Costa Badía, Julia Galán, i Col·lectiu Punt 6; i els projectes Women’s New European Bauhaus, Madrid, ciudad de las mujeres, i Musas de vanguardia, coordinats respectivament per Inés Sánchez de Madariaga, Marián López Fernández Cao, i Mara Sánchez Llorens i Luciana Levinton.

Pot el cos d’una artista despertar la consciència social a través d’una obra?

Crec que el cos ha sigut, i és, un tema central sobre el qual s’està treballant en l’art actual, sobretot per a reflexionar sobre qüestions com la identitat.

En un dels meus darrers projectes presentats a l’EACC – Espai d’Art Contemporani de Castelló, titulat El árbol de la rabia (2022) i comissariat per Semíramis González, participaren altres artistes que empren el cos com a mitjà per a reflexionar sobre temes feministes. Entre elles: Regina Galindo, Beth Mouysés i Marina Vargas.

En aquest treball reflexione com l’ús polític del cos en els moviments feministes per la igualtat del segle XXI, tindrà un territori en disputa: el propi cos de les dones i les eines mobilitzadores que han utilitzat en aquest segle per a continuar despatriarcalitzant el seu cos i la seua vida.

El tema del cos ha sigut àmpliament discutit entorn a dues grans postures. D’una banda, els qui ho prioritzen com una estructura objectiva, ja siga de producció, dominació o disciplina (Marx, Bourdieu, Foucault…) —el cos de la dona ha sigut objecte de regulació des de diferents àmbits: religió, moral, costums, educació, família, medicina, publicitat, estètica o el dret. Convertint-se en cossos reglats i disciplinats. Els cossos de les dones han sigut sotmesos a una sèrie de mandats culturals: els estètics, els de comportament (tant a l’espai públic com al privat) i el model de relació monògama i heterosexual—. I d’altra, els qui pensen, des dels estudis més recents, que el cos és “el mitjà on s’exerceixen tots els poders per part dels Estats i, per això mateix, el lloc privilegiat a través del qual es pot arribar a precipitar un canvi en els valors de la nostra cultura”. El cos es converteix en un territori que s’ha d’alliberar. És el territori en disputa per excel·lència. Malgrat totes les normes imposades sobre aquest, cada cos té la capacitat de resignificar-se i reconstruir-se.

Les concepcions mateixes de ciutadania, des d’on s’espera exercir i democratitzar la política, són qüestionades perquè no estan a l’abast de les dones al no tindre visibilitat en l’espai públic, fins al moment. És per això que la irrupció de la proposta feminista sobre “allò personal és polític” reconfigura tan contundentment els espais públics i privats per a alertar sobre la tradicional configuració d’aquests.

Eixa reapropiació del fet polític li permet al feminisme posar en discussió els privilegis que es viuen a l’àmbit públic i els greuges que es mantenen al privat. Així, en ampliar els significats sobre la política, es reconeix aquesta com un tot que també genera espais de lluita, resistència que hauran d’exercir les dones per a conquistar els seus drets i igualtat, emprant el seu propi cos polític.

Aquest projecte constava d’una sèrie de fotografies titulada Los derechos no tienen nacionalidad. En ella, els cossos de les dones apareixen ocultats, emmordassats, asfixiats, desapareixent davall de les banderes de diferents països.

En aquestes fotografies, el cos de les dones és el camp de batalla on s’enarboren les banderes del control territorial, on l’agressió al seu cos és l’expressió de la disputa per exercir la sobirania sobre el seu territori o el seu cos. Dues coses són primordials ací: el cos de les dones i la política.

Tant un com l’altre són espais en disputa, discursius i simbòlics, que poden canviar de sentit i contingut i, així mateix, reconfigurar l’espai social. No hi ha un ús del cos que no siga polític. No sols perquè en aquest subjauen la dominació, les formes polítiques, socials i els codis culturals, sinó perquè el cos com a espai de poder també troba i propícia espais de resistència.

El cos no és estàtic socialment, no és una construcció acabada. És més aviat un producte històric. Així, l’acte conscient de saber-se dominada va suposar un acte públic de denúncia compartida entre els cossos abatuts i subordinats que es van trobar, de sobte, en una història que, encara que utilitzava els seus cossos per a sostindre el sistema, els rebutjava violentament. Convertir el cos privat i ocult en cos públic incentiva la lluita de les dones pel dret a la sobirania sobre el seu cos.

El moviment de les dones que ha sostingut la bandera de la No Violència i la lluita per la reterritorialització dels seus propis cossos experimenta índexs cada vegada més alarmants de violència contra les dones a tot el món. El cos per a les dones és el nostre últim espai de sobirania. El cos de les dones importa quan transgredeix, quan són cossos en rebel·lia, però no importen quan són cossos transgredits, quan desapareixen.

El vídeo ‘Cuerpos en rebeldía’ es desenvolupa d’una manera fragmentària i oberta, on es mostren el contrarest a la creixent ona de violència exercida sobre les dones a través de mobilitzacions a l’espai públic. En ell se superposen imatges preses de diferents manifestacions feministes als carrers de tot el món, amb la narració de paraules que formen part de lluita feminista. Un element central en aquesta denúncia pública de les manifestacions feministes ha sigut l’ús del cos: colorit, nu, diversificat, lliure. Convertit en la base de la denúncia social i mobilització feminista.

La noció d’interseccionalitat que s’havia desplegat en la segona part del segle XX va plantejar també la possibilitat del reconeixement d’altres cossos polítics invisibilitzats. Lluitar per l’ideal d’un discurs d’emancipació estructurat a partir de la resignificació del cos és, potser, uns dels passos fonamentals per al moviment per la igualtat en aquest segle XXI.

Quin és el teu interés per la mediació museística? Has realitzat visites a les teues pròpies exposicions amb un punt de vista alternatiu. Com t’ha enriquit aquesta experiència?

Crec que és fonamental i d’una enorme importància la mediació museística, i per això, cada vegada més, les institucions culturals i museus han treballat en aquest camp. I crec que també és molt important experimentar amb nous processos de comunicació als museus.

En el meu cas, en el projecte al voltant d’El árbol de la rabia, per a presentar el meu treball als visitants, vaig utilitzar una performance que permetia que el públic interactuara en l’acció proposada.

Aquest va ser el text llegit com a punt de partida de la performance / acció col·laborativa:

“Màtria és un espai utòpic feminista en el qual es respecten i defensen els drets i llibertats de totes les dones.

La Màtria és quelcom que cuida, que tracta per igual a totes les parts, que no discrimina a ningú, i està fonamentada en el diàleg. És un espai que res té a veure amb la terra de naixement, ni amb la idea tradicional de nació que només han servit de confrontació, lluita o agressió.

La visió d’una Màtria protectora, transformadora i incloent pretén replantejar la visió autoritària que fins ara han manejat les narratives nacionalistes.

Màtria naix per a crear un altre món possible, més evolucionat i superador del sistema patriarcal, un món equitatiu i solidari.

Escriu un dret que tindrien les dones a Màtria”.

Una vegada llegit aquest text, es dialogava sobre el meu projecte “Los derechos de las mujeres no tienen nacionalidad”, i després, els espectadors podien escriure en un pòstit qualsevol dret de la dona per a visibilitzar-lo i reivindicar-lo, pegant-lo en el mur de l’espai expositiu, el qual es va anar cobrint.