Autodefinides #191: Marisol Salanova

Isabela Alfaro ha triat la crítica d’art, comissària d’exposicions i comunicadora Marisol Salanova.

«Escric d’art, comissariat d’exposicions i comunicació, amb simpatia i una sinceritat que no tothom accepta de bona gana. Tinc molts seguidors, però un exèrcit de haters davant el qual no em doblegue. M’insulten per defensar que les dones transsexuals són dones i mereixen els seus drets, per queixar-me de les injustícies dins del món de l’art, per combatre la desigualtat. Podeu imaginar-vos quin és el perfil dels meus trolls. Encara que vos sorprendria, perquè moltes són dones que s’autodenominen progressistes però que pensen de manera reaccionària, i a les quals les persones com jo els incomodem tan sols per existir. Em trobe amb inconvenients, entrebancs i punyalades cada dia; em fa seguir endavant tindre un altaveu que he d’usar pels aquells que no el tenen i estan veient vulnerades les seues llibertats o minvades les seues oportunitats. Al bullie que t’insulta o la professora frustrada que et fa abandonar jo me’ls berene i et dic: ànim, sumem forces!

Llicenciada en Filosofia, les meues recerques vinculen cos, tecnologia i memòria. La meua especialització acadèmica és en Art i Tecnologia, a través del màster en Producció Artística de la Universitat Politècnica de València (UPV), i vaig impartir workshops, cursos i seminaris en les universitats d’Oxford, Brighton (Anglaterra) i Berkeley, Califòrnia (als Estats Units). Abans de la pandèmia per COVID-19 viatjava tant que hi havia mesos en què havia passat més dies fora de la meua casa o del meu país que res. No enyore aquell ritme, ara viatge puntualment, el treball no m’absorbeix i les meues prioritats són unes altres. Per això llig molt, escric més i millor.

Coordine projectes editorials i expositius de manera independent, sempre des d’una perspectiva feminista, encara que el món del comissariat no m’ha acabat d’atrapar. De fet, acaba d’eixir publicat un llibre col·lectiu al qual participe, de l’editorial Catarata, que es titula, entre interrogants: Comisariado ¿pedagógico? I és que sempre m’ha preocupat la jerarquia que estableix el comissariat. A mi m’agrada donar veu a les persones creatives, artistes, agents culturals, amb horitzontalitat de tracte. També assessore a col·leccions públiques i privades. Faig moltes coses, soc molt activa en xarxes socials i m’encanta ajudar als altres.

Cada matí agraïsc el que he aconseguit, on estic, done les gràcies per les persones que m’estimen i estime, per la companyia del meu gat rescatat Roget, per les vivències que m’han portat fins ací. Després, pense en les meues tasques i en com puc millorar el món amb cadascuna d’elles. Si estem ací, que siga per a contribuir al benestar de les altres persones, els animalets i la natura. Tot això requereix de pensament, paraules i accions».

Quins són els teus referents artístics contemporanis?

Per a mi, té sentit nodrir-se alhora d’allò global i local, mirar únicament cap a l’àmbit internacional em sembla una pedanteria poc útil. Per això, em detinc molt en el treball de les dones professionals del sector cultural valencià. Tinc la sort de disposar de referents meravellosos, estimulants, dels quals aprendre tant, molt a prop, com ara l’artista i professora Maribel Domènech, Carmen Calvo, Teresa Cebrián… Artistes que m’inspiren sobretot són de l’àmbit del performance art i l’activisme. M’interessa molt la relació entre obra, cos de l’artista i cos del públic receptor, a més del cos com a obra d’art en si mateix, amb els seus moviments, defectes i virtuts.

Les arts escèniques m’apassionen i veig difuminats els límits entre disciplines per molts motius. Fins i tot, dins de la música i la dansa, com explique al meu assaig dins del llibre La Rosalía. Ensayos sobre el buen querer, publicat per Erratanaturae en 2021 i coordinat per Jorge Carrión. Defense que el fenomen de Rosalía té molt a veure amb la seua posada en escena i que la performance va més enllà del cant. En aquest sentit, existeixen actrius i cantants que són referents per a mi també, però la llista
seria interminable.

El crític d’art que ha sigut sempre el meu referent és l’estatunidenc Hal Foster. Les seues idees sostenen que estem davant d’un retorn de l’art i la teoria que busca assentar-se en els cossos reals i en els llocs socials. Compartisc molts punts de vista amb ell i a més, per fi, puc dir que publicaré un llibre compartint editorial! Es tracta del contracte que he signat recentment amb Akal, perquè m’han encarregat un assaig sobre crítica d’art molt, molt interessant. Fins al 2024 no veurà la llum, n’estic centrada, per això passe la major part del temps escrivint, excepte per algunes conferències i les meues col·laboracions en ràdio.

Quin ha sigut el teu projecte més enriquidor i alhora més inquietant?

Sens dubte, l’exposició individual retrospectiva de Teresa Cebrián a la Sala Ferreres del Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC) que vaig comissariar en 2018, titulada El Llarg Viatge. El primer projecte premiat per un jurat que va seleccionar, mitjançant la convocatòria Trajectòries, una iniciativa en la qual el Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana (CMCV) proposa a comissaris de tot el món que revisen trajectòries artístiques de creadores i creadors valencians, el treball dels quals no haja tingut suficient reconeixement i no obstant això siga de qualitat.

Va resultar una posada en valor de la immensa obra d’una artista amb una vida molt dura, marcada pel dolor i la condició de ser dona en ambients dominats per la masculinitat. Tota una experiència comissariar l’exposició, convertir-me quasi en biògrafa de l’artista, seleccionar i localitzar les seues obres més representatives, compartir sensibilitats i editar un catàleg que és un llibre preciós, el seu llegat, un homenatge a ella per al qual em vaig inspirar en algunes idees de Margaret Atwood. L’exposició era complexa i dura, dolorosament bella. Un projecte enriquidor i alhora inquietant, sí. Recomane fer-vos amb un exemplar del catàleg i pegar-li una ullada en la llibreria que hi ha a l’entrada del CCCC, us sorprendrà. Tot continua viu en les seues pàgines.

*El llarg viatge* (Teresa Cebrián, 2018, CCCC)

Quina opinió et mereix el món de les arts escèniques i què podria aportar una crítica d’art a un festival de dansa?

El món de les arts escèniques té tot el meu respecte, suport i admiració, perquè es treballa intensament per a aconseguir resultats extraordinaris. A València comptem amb autèntics laboratoris de creació en forma de festivals, espais privats i públics, amb una programació i resposta genials. Encara que s’hauria de millorar.

Què podria aportar una crítica d’art com jo a un festival de dansa? La paraula. Sovint és difícil comunicar el que s’està fent en un àmbit tan concret com el de la dansa a persones que no tenen una relació directa amb el sector. El públic que no és habitual, com arriba a comprendre, aproximar-se i gaudir d’una cosa que, amb sort, només veu en publicitat? La crítica d’art media entre aquell lector que és públic potencial i l’experiència desconeguda que no hauria de perdre’s. Una vegada passada l’experiència, de fet, el registre que queda és audiovisual, de vegades ni això. Hi ha una escassetat de literatura sobre dansa, sobre arts escèniques, molt gran, de reflexió i pensament en forma d’assaig actual, escrit amb un llenguatge accessible com el que jo utilitze. Deixar constància del treball ben fet és important i ajuda a qui ve darrere. Diria que el que puc aportar és mediació i comunicació a altres nivells.