Autodefinides #178: Laia Lloret Veciana

Julia Irango ha triat la creadora, dramaturga i actriu Laia Lloret Veciana.

«Al meu Tinder posava:

SOBRE MI
M’interessa pràcticament tot, sobretot les arts escèniques (i tot allò artístic i creatiu en general), l’escriptura, la filosofia i la justícia. M’interessen les que habiten/em els marges. M’identifique com a «fem/femme». Si ets abolicionista del treball sexual o terf, no m’interessa parlar-ne amb tu, no hi he vingut a debatre.

INTERESSOS
Art, activisme, llegir, escriptura, amar els gats, drets LGTBIQ

LA MEVA CANÇÒ
“Party Girl”, de Michelle Gurevich

ORIENTACIÓ SEXUAL
Bollera o queer o dissident sexual

NO MOSTRAR EDAT

NO MOSTRAR DISTÀNCIA

Encara estic prou d’acord amb esta definició. Hi afegiria una cita de Sarah Kane que tinc al meu perfil de whatsapp: “Mai quieta, mai una cosa o l’altra, sempre movent-me d’un extrem fins als límits més distants de l’altre”.

Una vegada vaig preguntar a ma mare com em definiria en una frase i va contestar: “Una emocionada de la vida, com el teu pare”.

Fa al voltant de tres d’anys, em vaig retrobar amb la meva nòvia dels 20 anys (ella en tenia 31) i em va dir: “Laia, tu no recordes que et presentaves com a òrfena?”. No ho recordava, però és cert que em vaig passar anys reivindicant el meu lloc al món com a òrfena. La mort prematura del meu pare i la desestructuració familiar que això va generar van condicionar prou la meva vida i la meva autopercepció.

He passat molt anys sent una persona molt identitària, sempre he pensat que les identitats visibilitzen opressions: dona, bollera, òrfena, pobre, malalta, etc. Estudiar interpretació en l’ESADV (i la meva tutora Cruz Hernández) em van fer entendre amb més profunditat que el personatge es defineix per la mirada de l’altra. Supose que per això necessite veure com m’han definit les altres. El fet de situar-me políticament en el món, per exemple, m’ha fet entendre que forme part d’un entramat estructural concret. Ara percep la identitat molt menys estanca, més flexible, fins i tot estratègica, segons el context i el moment. No trobe res essencial en mi, no crec en la puresa… De fet, em considerem prou accidental i impura.

Anys enrere m’identificava molt amb la poeta Alejandra Pizarnik, vestia tota de negre i duia una cadena de metall al coll. Anys després, em vestia de rosa i llegia Ana, la de Tejas Verdes… Quan no estem en un moment de canvi? I sempre visc el millor moment de la meva vida amb el moment més complicat, sempre a la vegada. Així soc: emocionalment simultània.

Fa uns dies, vaig preguntar-me amb quins personatges em podria identificar. Podria eixir alguna cosa semblant a mi si a una coctelera ficares a Miércoles de la família Addams, la Lolita de Nabokov, i la Harley Quinn de DC… Bé, no ho sé.

*Ramas y rizomas*, de Laia Lloret (La Mutant) / © Cris Alberquilla

Què més…?

Vaig inaugurar els anys 90, naixent el 5 de gener a Barcelona. Merda, ja he dit la meva edat! Vivia a Sant Pere de Ribes, entre Sitges i Vilanova i la Geltrú, a 40 minuts de Barcelona. Als 18 anys vaig marxar a Donosti a estudiar Educació Social. Després, vaig tornar a Barcelona per a estudiar Filosofia i no vaig acabar d’estudiar-la, però vaig dedicar-me plenament a l’activisme. Cinc anys més tard, vaig anar-me uns mesos a Granada, abans d’instal·lar-me a València amb 27 anys. Este agost, m’he traslladat a Aranjuez, Madrid… Per tant, una altra cosa que em definiria seria el meu cul inquiet.

Entre els 19 i els 27 anys, vaig concentrar-me prou en l’activisme transfeminista, queer, de les dissidències sexuals i llibertari. Sempre m’han interessat i preocupat les opressions sexuals, i el feminisme pro-drets ha sigut la meva llar. Amb Andrea Corrales Devesa, vam crear el col·lectiu de performance postporno DOSTOPÍAS, i durant 10 anys hem anat creant peces, a més de crèixer juntes i moure les nostres performances per diferents llocs de la península i d’Europa.

Hauria de dir que soc “actriu, dramaturga, creadora”, però no n’estic segura… M’agrada la creació, escric des que tinc consciència. Sempre he dit que l’escriptura ha sigut la meva arma de supervivència, l’escriptura i la creació artística. I amb 27 anys, vaig poder complir el meu somni extraviat d’estudiar interpretació. I ara, ara que he acabat la carrera i com que soc tan insegura – el meu pròxim tatuatge serà “insegura” –, i damunt estic malalta, no tinc cap intenció de presentar-me a càstings, a no ser que siguen projectes extremadament afins i/o de gent que valore artísticament i personalment. Per sort i per desgràcia (sempre la simultaneïtat!), m’empenta un desconegut motor creatiu. He escrit algunes obres, n’he muntat dues. L’última (En mi piel, todos los bosques) ha estat un procés dur, però tinc la sort d’haver estat molt ben acompanyada de professionals com ara Tània Fortea, Paula Martínez Gil, Flavia Ribes Renshaw, Àrid Soldevila, Pilu Buendía, Nacho Sánchez, José R. Pérez, i una llista infinita de gent que m’ha recolzat. He d’esmentar la importància que ha tingut (i té) per a mi el vincle amb Isabel Requena, que també ha estat allà, sempre ho està. Després de l’obra, i des de fa uns mesos, em plantege cap a on vull tirar ara. Necessite recuperar molts elements escènics que he perdut dels anys de performance i que no he trobat al teatre textual de l’escola. També vull incidir en el sentit polític del que faig i seguir treballant els conceptes i obsessions que es repeteixen sempre en tot allò que faig: ràbia de classe, treball sexual, dissidències sexuals, capacitisme, orfandat, mort, salut mental, etc. Em va deixar més tranquil·la saber que la meva forma d’expressar-me no era exactament egocentrista; ara puc parlar de l’autoficció, de les escriptures del jo i dels sabers situats com a models amb què expressar-me i amb què descobrir qui soc. Potser, la pròxima vegada que em pregunten puga ser més concreta; espere que no…»

Abans d’estudiar a València, treballares molt al camp de la performance i el postporno. Què es el postporno? Què t’interessa d’aquest moviment artístic?

Intentaré no obrir cap web ni cap llibre per a contestar-te la primera pregunta. El postporno és un moviment artístic i polític, nascut als anys 70/80 (si no m’equivoque… No, si al final obriré el google!), de la mà d’Annie Sprinkle, la mare del postporno. Ella era treballadora sexual i actriu porno. En un cert moment de la seva carrera professional, va començar a crear la seva visió personal de porno. A diferència de les posicions feministes abolicionistes que volien censurar la pornografia, ella defensava l’ús del porno com a mitjà de visibilització d’altres tipus de corporalitats, d’orientacions sexuals i pràctiques diverses que, normalment, quedaven fora de la indústria.

Va començar a gravar i publicar fotografies on practicava sexe amb identitats trans, amb cossos tolits o no normatius. Aleshores, van censurar unes imatges on ella es penetrava amb el monyó de la cama d’una dona. Això sembla que per alguns resultava massa escandalós. Però ella va insistir en eixa línia fins que va nàixer el feminisme pro-sex i va establir la paraula “postporno”. Es tractava d’un feminisme que no censurava, sinó que lluitava i creava a partir de la sexualitat i de les seves dissidències.

Tot això em va interessar des de ben prompte. Quan vivia a Donosti, vaig conèixer eixe feminisme i el postporno. Aleshores, ho vaig tenir prou clar. A Barcelona, hi havia un nucli fort, sobretot de dones i bolleres, que estaven molt actives en l’escena postporno. En aquell moment, hi havia la Mostra Marrana, un festival anual de vídeo postpornogràfic a l’Hangar, impulsat per Diana J. Torres (pornoterrorista), Lucía Egaña i Patricia Heras (D.E.P). També s’organitzaven trobades i jornades. El moviment postporno estava lligat amb el moviment transfeminista, també de creació recent, i amb una perspectiva queer sobre el gènere, la sexualitat i les identitats. Durant els anys a Donosti, vaig conèixer les persones que configurarien el moviment en aquell moment. Quan vaig tornar a Barcelona, vaig poder assaborir uns últims anys de forta activitat. Aleshores, és quan Andrea Corrales Devesa i jo ens vam ajuntar per a fer performances postporno i crear el col·lectiu DOSTOPIAS. També vam crear una línia de vídeos de postporno fem, és a dir, que reivindicava l’expressió de gènere Fem/femme.

Quan nosaltres vam aprofundir en el postporno, ens vam adonar que no només era una qüestió de visibilització, sinó que ens interessava com un llenguatge particular que, dut a escena, podia servir també per a reivindicar altres qüestions polítiques que ens preocupaven en aquell moment: la hipervigilància i les manifestacions a Barcelona de 2012, sexualitzar els vincles afectius i la interdependència, parlar d’economia feminista… De tot això es podia parlar des del postporno. En una performance/instal·lació que vam fer a Madrid, per exemple, ens vam preguntar sobre el mateix concepte de sexe: Qui té la veritat sobre el sexe?

Hi ha qui afirma que és un moviment que ja està acabat. Però tal i com diu Lucía Egaña al seu llibre Atrincheradas en la carne. Lectura en torno a las prácticas postpornograficas: “Qui és qui per a dir això?”. Jo també pense que el postporno, d’alguna manera, continua, però prenent formes diferents. O com diu Andrea Corrales, de les últimes performances nostres potser hauríem de dir que són “postsexuals”. No sé si s’hauria de canviar el nom, però, siga com siga, pense que el sentit del postporno encara no ha acabat.

Has sigut seleccionada com a artista becada a la Sala Cuarta Pared de Madrid. Saps ja alguna cosa del que treballaràs allà?

Sííííí, estic molt il·lusionada amb esta beca. És una beca unipersonal per a començar un procés de creació i d’investigació. Em fa especial il·lusió perquè tenia moltes ganes de concentrar-me en una peça jo a soles, que em permetés l’exploració, l’experimentació i arriscar-me a apostar per allò que realment vull fer.

El plantejament inicial es fonamenta en el treball amb la il·luminació i de quina manera esta dialoga, en escena, amb la paraula i amb mi com a performer. Treballaré la llum partint d’alguns ambients i atmosferes relacionades amb el treball sexual i estendré la recerca transitant per altres espais sexuals que desborden el sentit convencional de la parella: el porno, el postporno, les performances de postporno i/o el sexe explícit, el treball sexual en un ampli espectre, les sex-parties, les festes queers, etc.

M’interessa la paraula des de la llum, i a nivell textual vull treballar el monòleg, la narració i també el text fracturat. Vull aprofundir en una escriptura que permeta l’experiment per a ser traslladat a la boca, al cos, a la projecció i al que puga sorgir.

El projecte està plantejat com a autoficcional, perquè escric partint de mi i de les meves experiències, però no de totes, ja que també em nodrisc de la meva experiència com a activista pro-drets i del meu estret vincle amb treballadores sexuals.

M’interessa pensar i sentir des de l’estètica i la bellesa plàstica (en este cas, gràcies a la llum), i també vull situar la peça en la meva experiència com a bollera Fem. I explorar en la relació entre el sexe, la feminitat, els diners…, traspassant tabús socials i sent conscient del moment actual en què el feminisme mainstream es proclama com a abolicionista. La beca està molt bé perquè serà un procés acompanyat de tres persones/tutores (dramatúrgia, direcció i escenografia), així que, tot i ser un procés solitari, estaré ben acompanyada i guiada.

Amb quines artistes disfrutes últimament?

Últimament… des de quan és?

A veure, fa uns anys em vaig obsessionar per algunes creadores que venen del món de la dansa. Ángela Verdugo (La Siamesas) em fa gaudir molt, m’atrapa, m’hipnotitza, i pense que va ser la primera en fer-me dins un “clic”. Va ser un primer avís que alguna cosa en mi, com a creadora, havia de prendre un camí nou encara per descobrir. I també gaudisc molt del treball textual que fa en les seves peces junt amb Xavier Puchades. Després, em va passar una cosa semblant amb la peça Devórate, de Mari Paula, amb els treballs de Sandra Gómez o de Jéssica Martín (ladyfunta). Ara tinc més referents, però pense que estes van ser les primeres. Per exemple, la teva valentia i experimentació, Julia, com apostes per un univers personal, això també em dona molt de plaer i d’esperances.

Alberto Cortés, en la peça El ardor, em va apassionar pel seu ús de la paraula, la bellesa estètica i la seva presència. Eixia a escena dient “per ací vull tirar jo i ho pense fer”. Em cridava l’atenció que totes les propostes que em sobtaven es relacionaven amb la dansa i jo no soc ballarina. Però la llibertat de la dansa em donava claus per a entendre’m una mica més. Conèixer Taller Placer, a València, també m’ha fet gaudir i aprendre molt; seguisc amb interès el seu treball.

Últimament, també m’he obsessionat amb la il·luminació, i em fa gaudir moltíssim l’art de Carlos Molina (LumiereScene). En el seu estil d’il·luminació, acabe de descobrir a Jou Serra. Quan vaig saber que té un projecte sobre gènere i llum no m’ho podia creure! Fa poc, vaig anar a veure l’exposició Las Malas a La Casa Encendida, comissariada per Núria Gómez Gabriel, i em va encantar l’enfocament, l’escriptura i les peces. A més de descobrir que també és del meu poble, ribetana!

Últimament, també he recuperat artistes que m’agradaven fa molts anys. Fa poc vaig veure a Lydia Lunch en viu, a l’escenari. La música experimental i la seva presència destroy em van permetre retrobar-me amb una energia punk i fosca que em fa riure i passar-m’ho bé. Em fan feliç i són motor creatiu amigues i conegudes que es dediquen al treball sexual (actrius porno, domines bdsm, escorts, perfils d’only fans), i sempre torne a Annie Sprinkle. Ací també entra Lydia Lunch. M’encanta la feminitat, sobretot m’encanta la feminitat working class, i valore i aprenc de totes les que treballen amb el cos i la sexualitat. M’inspiren molt. Per acabar, tornaré a esmentar a la meva companya de performance i de vídeos de postporno Fem, Andrea Corrales Devesa. L’admire molt com a artista i li estic molt agraïda per tot el plaer artístic que m’ha aportat, molts dels meus referents m’han arribat gràcies a ella.