Autodefinides #187: Laura Salvador

Andreina Pérez Bujía ha triat l’artista plàstica, performer, lletrista i cantant Laura Salvador.

«Aprenent de tot, mestra de res. Soc de València i tinc 24 anys, vaig estudiar a l’EASD un cicle superior de fotografia, i ara estic cursant tercer de Belles Arts a la UPV.

Possiblement, la primera cosa que vaig aprendre a agafar de menuda va ser un retolador Carioca. Una xiqueta inquieta, amb emocions intenses i unes mans que no han pogut parar des de llavors, han desembocat en el que soc ara, una ¿adulta? amb molta ansietat i una supervivent a força de crear art.

Definida per la insatisfacció crònica i una passió per l’aprenentatge constant, entre altres coses, he aconseguit arribar a considerar-me una artista multidisciplinària, tocant des de la pintura o l’escultura, al tatuatge, la música, la performance o la instal·lació, i fins i tot l’escriptura, branca artística que a escola van encarregar-se de soterrar i fer-me creure que mai seria capaç de treballar-la a causa del meu alt grau de TDA. Hui dia, soc capaç d’escriure les meues pròpies cançons i la majoria de les meues obres estan acompanyades d’una xicoteta poesia.

Laura Salvador, cantant de Colisión

Arran d’una dificultat per expressar les meues emocions i comunicar-me amb les persones en la infància i l’adolescència, naix el meu art, un nou llenguatge en la meua vida que jo mateixa genere per pura supervivència.

Privilegiada per haver pogut desenvolupar la meua creativitat des que tinc ús de raó, de les coses que més agraïsc als meus pares és que m’animaren a alimentar i evolucionar aquesta part de mi, formant-me des de molt xicoteta. Actualment, puc dir que porte tota una vida aprenent a agafar un pinzell, i fa uns anys, el llenç va començar a quedar-se’m curt. Vaig començar a usar altres tècniques sobre ell, com ara brodats, trencats, relleus, estructures, figures tridimensionals…, fins que un dia, per a una exposició, vaig decidir intervindre el quadre amb el meu propi cos, i això em va portar a la performance, la qual em va fer entendre i connectar amb altres branques artístiques alternatives a la pintura.

Amb 17 o 18 anys, al despatx de casa dels meus pares, guanyava els meus primers eurets amb una llitera i una màquina de tatuar. Vaig estar tres anys tatuant i aprenent moltíssim d’aquesta disciplina, però vaig acabar treballant a un estudi que odiava, fent unes obres que no em representaven i en un entorn prou hostil. Hui, ho veig amb perspectiva i crec que vaig començar massa jove, i tot em va vindre molt gran. Actualment, tatue d’una forma molt més íntima (als meus amics i la gent que aprecie); des del meu punt de vista, és una manera de deixar-los una part de mi en la seua memòria».

Com definiries la teua obra? Té aquesta una finalitat concreta per a tu?

Definir alguna cosa que està en constant canvi és complicat, i per descomptat, la meua obra ho està. Així i tot, té característiques que porta arrossegant des de fa anys, i són les meues eines per a expulsar de manera esquinçadora el que sent. Una aura femenina envolta les meues obres. El color roig està present en el 99% de les meues creacions, i el fil roig genera una trajectòria al llarg de totes elles; una fixació pel cos femení nu que em ve des de molt xicoteta; interés pels gargots amb una estètica infantil, possiblement filats a una comunicació amb la meua xiqueta interior; figures i rostres deformes amb relleus, espais cúbics i claustrofòbics, simbologia surrealista per tot arreu, espills, claus, ulls, mans i una repetició de l’ús de l’autoretrat. Com a moltes artistes, un constant dolor intens perpetua totes les meues obres, condemnades a ser una extensió d’allò que porte a dins, no perquè siga una persona que està trista sempre, ni molt menys, si no perquè és l’emoció que més em bloqueja i la que necessite “vomitar”.

© Laura Salvador

La finalitat se sobreposa a l’estètica, per a mi ho és tot. Com he dit abans, les meues creacions naixen d’una necessitat, una supervivència. Naixen d’una infància on la comunicació i l’enteniment eren nuls. Un art que va començar sent el meu propi idioma, basat en simbolismes ambigus que desxifraven de manera indirecta la por de comunicar les coses verbalment. Un espai on podia murmurar el que sentia sense que algú ho entenguera de manera literal. Almenys, això em feia creure en mi mateixa. Tot això ha desembocat en el que faig ara.

Una representació del trauma i el plor, una manera de sanar, una reviviscència del dolor i de l’enteniment cap a mi mateixa. Com deia Louise Bourgeois, l’art és l’experiència del trauma. La meua pròpia creació pot ajudar-me a entendre el que sent; a vegades, és l’emoció la que dona sentit a l’obra, però moltes altres, és a l’inrevés. Faig alguna cosa i no l’entenc fins que no l’acabe… La creació és una eina comunicativa de mediació entre la meua ment i jo.

Tot el procés de creació és important per a mi, des de la invenció de l’obra (la qual li dona una eixida i un sentit al meu dolor) a la fase de creació (que em genera un espai segur i m’obliga a tindre moments tota sola i en pau), i la finalització i exposició de la mateixa (on acabe sentint alleujament amb uns àpexs d’insatisfacció).

© Laura Salvador (detall)

A més d’artista plàstica, eres vocalista en Colisión. És diferent el teu procés creatiu en la música que als altres mitjans artístics que utilitzes?

Partim de la base que les meues lletres per a Colisión naixen d’una necessitat molt diferent de les meues obres plàstiques, així que tot el seu procés canvia, o almenys és com el visc internament. Aquestes tenen una funció molt més política i directa, amb elles soc clara i concisa. Si et pares a llegir-les, entendràs clarament del que estic parlant. A diferència de les meues obres plàstiques, tenen una funció divulgadora i reivindicativa, molt present en els meus ideals; i a diferència dels meus altres mitjans artístics, soc capaç d’escriure lletres sobre coses que em fan feliç.

Igual que en les meues obres, el meu procés d’escriptura és ansiós; no solc pensar més d’uns minuts en allò que estic fent. Soc una persona sense paciència i la majoria de lletres són impulsives. En una vesprada puc tindre la lletra d’una cançó, això sí, em passe dies rellegint-la i revisant-la.

La veritat que soc prou insegura amb les meues lletres, possiblement pel que comentava abans sobre l’escola i el meu TDA. Puc ensenyar-te qualsevol cosa que escriga sense cap pudor, però al primer assaig d’una cançó nova, sempre em pose súper nerviosa i a penes puc cridar-la.

En la teua obra jugues amb les tècniques mixtes. Hi ha algun mitjà específic en què t’agradaria endinsar-te o incorporar a la teua obra? Com és el procés d’elecció de les tècniques a l’hora d’encarar una obra?

Hi ha tants mitjans en els quals m’agradaria endinsar-me que no sabria per on començar. Vull desenvolupar-me més en la performance i en l’escultura, fins i tot fusionar-les. Tinc al cap aprendre el procés de motle, i m’encantaria experimentar i descobrir noves textures per als meus quadres.

La veritat és que trie les tècniques per pura intuïció, o depenent de quina puga generar la superfície que tinc al cap. Com ja he dit, soc una persona que no sol pensar les coses dues vegades, i això es veu al meu procés, per a bé o per a mal. També, les meues ganes de canvi constant van redirigint la meua elecció per un material o per un altre, per exemple, abans l’oli era essencial en les meues creacions, i hui dia no té quasi protagonisme.


Secció dedicada a les dones professionals del sector cultural valencià.
Afán de Plan © 2022