Autodefinides #102: Lola López

Isabel Requena ha triat l’actriu, dramaturga i directora escènica Lola López, cofundadora de la Companyia Hongaresa de Teatre.

«Una de les coses que menys m’agrada del món és parlar de mi. Em fa una mandra infinita.

Una benvolguda amiga em tria per a ser la següent en Autodefinides. Arriba l’últim dia de lliurament i no ho tinc escrit. He gargotejat moltes fulles a mà. Què soc? Professionalment, he assajat diverses fórmules… Una dona de teatre, teatrista (homenatge a l’estimat Thomas Bernhard i la seua obra “El hombre de teatro o teatrista”). I doblatge, i cinema i televisió…, i pedagogia?

Arriba el penúltim dia, ahir. Val, vaig a fer-ho a mà, i després anirà a l’ordinador, així li lleve solemnitat, importància, aire definitiu. Ho faig efímer, precari… De què em sonen eixes paraules? «La precarietat és la mare de l’espant», repetim incessament a Hongaresa. Òmplic un manoll de fulls descurats i reciclats, sabent que a l’endemà m’horroritzaran. Demà ho passe a ordinador…

Efectivament, els llig i m’horroritzen. Però, quin interés puc tindre jo?

Em repetisc sense parar la pregunta-enquesta que Wyoming li va fer a l’audiència quan Aznar va envair Perejil: Si pa qué? Ganó. Pa qué? Por 99%.

Posa’t ja! ‘Has donat la teua paraula de cavaller…’

Podria contestar com Lubitsch en “Una mujer para dos”: Però, és que jo no soc un cavaller…

I amb una pandèmia arreu del món, jo, per a què? De què serveix? I a més, com diu un altre teatrista, Rafa Ponce: ¿Habrá dinero para acabar el mes, habrá mes para acabar el dinero? I una altra frase de Paco Zarzoso: ¡Dios mío, qué fin del mundo tan torpe nos ha tocado vivir…!

Posa’t ja!, sent que em criden tots a casa, fins i tot els pugons dels baladres que han decidit viure, encara que els ruixe tots els dies amb l’esprai del coronavirus.

Posa’t ja!
Vaaaal!

DEFINICIÓ

Soc una dona de teatre, una teatrista. Actriu, directora, dramaturga, traductora i pedagoga, per eixe ordre. Alguns han anomenat açò “viure del conte”. M’agraden els bons contes. Del teatre, el cinema i l’audiovisual m’agraden totes les bones ficcions. Per a viure fent teatre, també he sigut conductora i costurera. He muntat i desmuntat, he agranat, fregat, carregat i descarregat. La meua professió m’ha portat a Cuba, l’Argentina, Xile, l’Uruguai, Colòmbia, Itàlia, Anglaterra… Gaudir i amar són dos verbs clau per a explicar per què vaig fer-me teatrista. Reflexionar va vindre després. Així que, començaré a l’inrevés, pel final, com a Astúries, per la teulada.

PEDAGOGA

M’encanta aprendre ensenyant. Entre els meus grans pedagogs estan Gonzalo Anaya i Josep Lluís Sirera, els quals van mostrar-me aquest plaer. He impartit classes a València (Escuela del actor, Escalante, ESAD, CEU) i al San Martín de Buenos Aires. D’esta etapa destaque treballs com ara El deseo atrapado por la cola, de Pablo Picasso; Danzad, danzad, malditos; Marat / Sade…

DRAMATURGA

Escric des dels tretze anys. M’encisa eixe parlar amb mi mateixa. Vaig rebre tres beques d’escriptura entre 1996 i 1999, d’on van eixir les meues tres primeres obres: Alamar i Isola, sobre les dones de Shakespeare, i Ecos mudos, un homenatge al cinema mut i als “explicadors de pel·lícules”, una professió efímera que va perllongar-se fins l’arribada del cinema sonor. Totes elles van estrenar-se com a lectures dramatitzades a l’SGAE. Isola va produir-se al Port de Sagunt i a Ca Revolta, amb un elenc format per Pilar Matas, Carolina Oliver, Victoria Enguídanos, Amparo Fernández i Isabel Requena.

Al 2006, va arribar el primer encàrrec de Paca Aguirre: María La Jabalina. Deu anys després, una obra dedicada a ella: Encendidas. Per últim, el meu amic Vicente Muñiz Campos va parlar-me dels seus pares, afusellats junts a Paterna el 5 d’abril de 1941, i li vaig prometre escriure Amando/Águeda. Vaig reunir les tres obres en la trilogia de la memòria Ni noche ni niebla, contradient el decret de Hitler ‘Noche y niebla. La solución final’, aplicat per a fer desaparèixer a éssers humans sense deixar rastre. Les dues primeres van estrenar-se en 2007 i 2018, respectivament, i encara estan en gira; la tercera continua al forn. En mig va colar-se Tula divina caótica Tula, una dramatúrgia sobre l’escriptora de teatre més important del segle XIX, Gertrudis Gómez de Avellaneda, estrenada l’11 i 12 de març, just abans del confinament.

Patos salvajes va ser escrita pels tres “hongaresos”: Paco Zarzoso, Lluïsa Cunillé i jo.

Fins ací la dramatúrgia. Ara, alguna reflexió.

Em referiré a éssers savis i estimats que m’han il·luminat com a teatrista. Els no estimats no han deixat empremta. Les paraules són el meu material artesanal, amb el qual treballe i aquell que encarne com a actriu. Les paraules de persones justes i esclaridores.

I, ací, una persona sàvia i companya de travessia teatral: Josep Lluís Sirera. Va ser el meu professor al doctorat i el meu cap al treball d’investigació sobre Gertrudis Gómez de Avellaneda. Anàvem a presentar-ho al setembre de 2010, però els meus acomiadaments improcedents, eixe mateix any, per part de l’ESAD i el CEU, van imperdir-ho. Va ser fundador, al costat de setze persones més, de la nostra Sala Ultramar; editor, amb Remei Miralles, del llibre dels 20 anys d’Hongaresa; i la persona que va escriure la carta de suport quan van despatxar-me de l’ESAD. Va recolzar sempre qualsevol iniciativa que sembrara bones llavors teatrals.

Un altre savi del teatre: Xavier Albertí, actual director del Teatre Nacional de Catalunya. «El teatre és reflex, espill de la realitat —diu—. L’educació hauria de servir per a crear humans reflexius, no humans productius. El teatre ens reflecteix i ens fa imaginar, somiar, gaudir, reflexionar…».

Una altra sàvia: María Casares, actriu de la Comédie-Française i de films com “Las diabólicas” i “Les enfants du paradis”. Exiliada a París, filla de l’últim Cap de Govern de la República, parella d’Albert Camus. Deia María Casares que era com una “ampolla buida” que s’omplia de textos i s’abocava al públic cada nit. Quan va morir Franco, va tornar a Espanya i va representar El adefesio, de Rafael Alberti. Jo vaig veure-la al Teatre Principal de Saragossa. I sí, s’abocava, es lliurava, es desbordava i t’inundava amb la seua saviesa escènica.

Com a dona de teatre, m’identifique amb tots ells i això és el que m’agrada: sentir com el teatre m’amara de sensacions, reflexions, emocions, il·luminacions, com encén ànimes i consciències. Com deia Paca Aguirre sobre els llibres, a mi el teatre “m’abriga”.

DIRECTORA DE TEATRE

En 1993, Paco Zarzoso va proposar-me dirigir la seua obra Un hombre, otro hombre. Seguidament, amb diferents elencs i companyies, vaig assumir la direcció de Zoo de cristal, Intemperie, El hipnotizador, Ilusionistas, Húngaros, Libración, María La Jabalina, Encendidas, Tula…

ACTRIU DE TEATRE

Juntament amb Lina Lambert des de Barcelona, vam crear en 1993 la companyia Cae la sombra i estrenàrem Libración, de Lluïsa Cunillé, amb direcció de Xavier Albertí, a la Sala Beckett. Guanyàrem tots els premis de la Crítica: millor text, millor direcció i millors actrius.

Una reflexió: 1993, els meus orígens com a actriu i com a directora coincideixen en el temps.

2020. SITUACIÓ ACTUAL

A Barcelona, l’emblemàtica, fertilitzadora i menuda Sala Beckett, del carrer Alegre de Dalt, al barri de Gràcia, on vaig estrenar Libración, es va traslladar fa tres anys a Poblenou, instal·lada en un espai recuperat, que va ser Cooperativa a principis de segle XX , i s’ha convertit en un magnífic espai teatral amb dues sales de teatre, restaurant, sales pedagògiques, d’assajos, Centre d’Investigació…, etc.

A València, la sala L’Altre Espai (abans, Sala Moma), escenari de magnífiques obres, on vaig estrenar Un hombre, otro hombre, va desaparéixer fa 25 anys. També han desaparegut altres sales on Hongaresa ha anat estrenant al llarg dels anys: Sala Moratín, Teatre Escalante…

La meua trajectòria com a actriu continua activa des de 1995 en Hongaresa, companyia que vaig fundar amb Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé fa 25 anys (els farem el pròxim 14 de desembre). En 1995 debutàrem amb Intemperie a la Sala Moma. Hongaresa és el lloc on hem pogut il·luminar i donar vida als somnis teatrals dels tres. Guarde tresors del treball amb el director Xavier Albertí, amb Libración (1994), Mirador (2000), Mal de Holanda (2008)… Fora de la meua companyia, vull destacar el meu treball amb Irene Papas en Las Troyanas (Sagunt, 2001) i Troyanas y Hecuba (Roma, 2003).

Tornem a l’autodefinició.

Per què sóc actriu? Sóc actriu per amor. Amor de mare, perquè des de la meua infància, ma mare em recitava el monòleg de Coralito de Morena Clara, dels Alvárez Quintero; encara el va recitar el dia abans del confinament, el 12 de març de 2020, després de l’estrena de la meua última obra, Tula divina caótica Tula. De xiqueta, ma mare em contava com actuava al seu llogaret del sud, Goñar, dirigida pel seu oncle Adolfo, el metge, el germà del pilot condemnat a mort; i totes les obres i sarsueles que feien, i que era molt feliç fent-les i anant a Lorca a veure obres al teatre. Amor d’avi, que en tancar la botiga d’ultramarins, tots els dies, aquell any que vaig viure amb ells en Huércal-Overa (Almeria), em portava a la sessió doble del cinema Cervantes, en el Paseo de los Tristes… Em vaig fer addicta al cinema, i jo volia viure així, dins d’una pel·lícula. Amor d’amic. Amics en totes les àrees professionals: en pedagogia, la meua gran amiga Luisa Busto, companya de projectes en l’ESAD i, ara, de totes les dramatúrgies que estrene. I amics de tots aquests anys: Damian Gonçalves, Pep Ricart, Mafalda Bellido, Toni Sancho, Blanca Martínez, Ximo Olcina, Marcelo Márquez, Josán Carbonell, Juanvi Monzó, Luisa Moya, Antonio Picazo, Vicente López… Impossible, no els puc esmentar a tots, en són molts! Amor de parella, de fill, tantes obres compartides amb ells dos. Especialment, l’última, Piedra y encrucijada, els tres junts.

ACTRIU DE CINEMA

Tots els projectes de cinema que he realitzat m’han arribat de la mà de grans amics com ara J. R. Soriano, Giovanna Ribes o Javier Quintanilla: Noticia breve, Solitud, Ibossim…

ACTRIU DE DOBLATGE

Recorde amb immens plaer com inventàrem la professió de doblatge a València, als anys 80, en Tabalet. Lluís Miquel Campos, Juli Mira, Rafa Contreras, Xus Romero, Isabel Requena… Vull destacar dues veus protagonistes que vaig realitzar: el xiquet de ‘Germania Anno Zero’ (Rosellini) i la dona sordcega de ‘Me llamo Gennet’ (Miguel Ángel Tobías).

Com vaig començar a ser teatrista?

Als catorze anys vaig apuntar-me a un grup de teatre —llavors, en mans de la clandestinitat— en el Port de Sagunt, on féiem expressió corporal, poemes i dramatúrgia. Dels 15 als 18, vaig anar amb una beca a l’internat de la Laboral de Saragossa, on també tenien un grup de teatre. Allà vaig representar Pedro y el lobo, de Prokófiev, o El alma buena de Sezuan, de Bertolt Brecht, entre d’altres. Als festivals nacionals de Laborales veia molts muntatges; alguns d’ells van marcar-me per a sempre: Calígula, d’Albert Camus; Fando y Lis, de Fernando Arrabal; o Marat / Sade, de Peter Weiss. “Las Universidades Laborales” eren unes institucions creades pel franquisme on es becava als xiquets intel·ligents per a educar-los en els principis del règim… El teatre, que s’incloïa com a activitat dins de l’acurada educació que rebíem, va enfonsar els valors que el règim ens volia inculcar.

En tornar a València, i mantenint la beca, vaig estudiar Psicologia i, per vocació, Art dramàtic. Vaig abandonar la seriosa per a concentrar-me en la vocacional, assistint a cursos de grans mestres com ara P. Planella, J. C. Plaza, J. Strasberg, Odin Theatre o Roy Hart. Als anys 80 s’investigava moltíssim i es dedicaven moltes hores a experimentar amb la veu i el cos. Jo, que adorava tot el que fóra moure el cos, estava encantada, però trobava a faltar la paraula. Aleshores, vaig anar-me a Anglaterra, amb la millor tradició teatral. Vaig sol·licitar l’entrada en dues escoles, LABAN, de dansa contemporània, i LAMDA, de teatre clàssic, i van acceptar-me en ambdues. Finalment, vaig triar la segona, la paraula.

(Present! Present! Parla del present!)

En l’últim any he actuat en cinc obres, tant a Espanya com a l’Argentina: La piedra de la locura, Encendidas, Piedra y encrucijada, María La Jabalina, i Tula divina caótica Tula. Per a 2020 hi ha un projecte preciós (i secret), amb el qual volem celebrar els 25 anys de la Companyia Hongaresa de Teatre, 25 anys de resistència teatral. Tant de bo puguem dur-ho a terme, tenint en compte els difícils moments que travessem ara.

(Destaca! Concreta!)

PREOCUPACIONS

Per què està tancada la nau industrial que, amb una gran inversió de diners públics, va convertir-se en La Nave de la Ciutat de les Arts Escèniques? Jo vaig ser una de Las Troyanas —l’obra més feminista i antibel·licista de la nostra tradició grecollatina—, inaugurant La Nave en 2001. Després d’Irene Papas i La Fura dels Baus, passàren per allà Bigas Luna amb Valle-Inclán, Carles Santos i Peter Brook, entre altres. En eixa mateixa nau del Port de Sagunt, els nostres pares van deixar-se la vida treballant.

Reflexió: Avilés i Port de Sagunt van ser dos focus de revolta durant el franquisme. Els obrers s’enfrontaven al règim amb els primers sindicats clandestins. En ambdues ciutats, anys després, van crear-se projectes megalòmans de cultura, que han sigut contenidors buits de contingut. Per què no serveix ni s’utilitza La Nave?

Per què desapareixen sales de teatre a València? I canals de televisió, estudis de doblatge, productores de cinema i companyies de teatre? Per què cada vegada és més complicada la nostra professió? Per què no es generen festivals que contemplen pagar dignament als professionals?

OBJECTIUS

Continuar treballant dins de la meua professió i cobrar per fer-ho.

ANÈCDOTES

En tinc moltes. Quan Paco va equivocar-se i va endur-se, dia rere dia, un butacó que havia de quedar-se en escena. El dia que va enrecordar-se de deixar-lo, me’l vaig emportar jo. O quan vaig posar-me un vestit del revés i vaig eixir a l’escenari amb l’escot a l’esquena i les mamelles fora. Al País Basc, en una època dura del terrorisme, vam quedar-nos sense benzina; Ximo, Paco i Toni van anar a buscar-ne mentre jo li comprava rostes de porc a Marcos, el meu fill, en un quiosc. A l’Argentina, tinc dues de les més boniques: estàvem representant l’obra més intensa i densa del repertori d’Hongaresa, Aquel aire infinito, en un bosc d’Unquillo, i una família criolla (mare, filla i néta) escoltava amb emoció a Medea, Fedra i Ulises, i reien i ploraven. La segona va ser al Teatro Real de Córdoba, en 2019, després de l’última funció de Piedra y encrucijada. Diverses persones van a acostar-se a nosaltres per a felicitar-nos i no podien creure que la relació de Paco Zarzoso, Marcos Sproston i meua és la mateixa en la vida real que a l’obra».

Vas formar-te a Anglaterra. Com va ser? I, com vas vore les coses en tornar ací?

Vaig anar a Anglaterra per a continuar formant-me en 1989, amb la caiguda del mur de Berlín. Es deia que la millor escola teatral era l’anglesa. Un país que estima el teatre i atorga títols nobiliaris als seus millors actors: Sir Laurence Olivier, Dame Judi Dench. En realitat, jo m’havia enamorat de La tempestad de Shakespeare i en volia conéixer més.

El més impressionant és que, en aquell país, et trobaves al teatre amb els actors que havien alimentat i poblat tantes hores de veure ficció cinematogràfica: Existien! El primer va ser Jeremy Irons en They shoot horses, don’t they? (Danzad, danzad, malditos).

Durant la meua primera estada a Londres, amb els estalvis de doblatge, vaig fer un curs intensiu d’estiu a la Weber Douglas Academy, on va estudiar Steven Berkoff. Allà vaig sol·licitar les proves d’accés per al curs complet en LAMDA —la London Academy of Music and Dramatic Art, cofundada per Peter Brook—. Vaig demanar una beca al Ministeri de Cultura, amb Jorge Semprún al front, i encara que no existien beques de teatre, el subsecretari José Manuel Garrido va prometre’m la concesió en el cas de ser acceptada en l’acadèmia. Podria demanar dos anys naturals de beca per a cobrir les despeses totals dels estudis. I així vaig iniciar el meu curs de postgrau. En aquell país de 1989, si no existia una beca de teatre, es creava.

En Anglaterra s’aprén teatre fent-lo, és a dir, la formació consisteix a representar obres de teatre amb públic, posant l’entrada més barata els primers dies. Jo havia acabat la carrera d’Art dramàtic a València sense xafar un teatre i amb la “prohibició” de no pujar a un escenari fins acabar la formació. Estranya manera d’ensenyar l’artesania d’una professió que es desenvolupa sobre les tables. Allà et formes en veu, dicció, dansa, cant…, encaminada a la representació teatral. Ja al curs d’estiu de la Weber, vam estrenar dues obres al teatre de l’escola, amb públic: Sueño de una noche de verano, de W. Shakespeare, i El círculo de tiza caucasiano, de B. Brecht. Al curs anual n’estrenàrem quatre: Love for love, de Congreve; Women beware women, de Midleton; The left hand of the King, una dramatúgia sobre Oscar Wilde; i, per fi, Shakespeare, on vaig interpretar al bufó (Fool) del Rey Lear. Va ser meravellós. Sis obres en dos cursos. A Espanya, cap ni una.

A banda de la formació, vull esmentar la meua col·laboració amb el Gate Theatre Notting Hill de Londres durant la temporada que va acollir obres del segle d’or espanyol com ara El condenado por desconfiado, de Tirso de Molina, o El castigo sin venganza, de Lope de Vega, dirigides per L. Boswell i S. Daldry (‘Billy Elliot’, ‘Las horas’). Veure al teatre actrius i actors com Peter O’Toole, Richard Harris, Albert Finney, Judi Dench, Jeremy Irons, Vanessa Redgrave, Daniel Day-Lewis… Fins i tot a Harold Pinter en No man’s land. El meu company treballava a la Royal Shakespeare Company, i als sopars de la companyia es donava l’encontre intergeneracional: els actors majors explicaven històries d’Olivier, Gielgud, Richardson… Dins de la família del teatre anglès estaven totes les generacions, des dels xiquets (amb un elenc doble per a poder descansar dia sí, dia no, durant les representacions de Macbeth) fins als actors que havien compartit tables amb les estreles durant la segona guerra mundial.

Parla’ns de la teua carn en el muntatge de Paca Aguirre.

Paca i jo, durant aquests quinze anys d’amor d’amigues, jugàvem a ser “religiosas del verbo encarnado”. La poesia de Paca Aguirre és carn. En ella no és “el verbo se hizo carne”, és la carn la que es fa verb. Va nàixer amb la República i guardava memòries meravelloses de la seua infància, del seu pare —el pintor Lorenzo Aguirre—, del seu avi anarquista i fotògraf, de sa casa plena de llibres, de quadres, dels pardalets de paper d’Unamuno.

Recordava el seu pas per València en l’èxode amb el govern de la república… Un dia, vam passar per la porta del Teatre Principal i va dir-me: «Aquí vimos a Miguel de Molina». Barcelona, París, Le Havre…, i de volta a l’Espanya més negra en el primer any de postguerra, amb un Madrid devastat per la fam, a on Franco, l’any 1942, va assassinar son pare en el garrote vil. Però Paca tenia un lema: «Al dolor hay que ponerlo a trabajar, si no se te queda dentro y se te hace una alimaña». I va fer-se ella en tots els poemes i relats. La carne se hizo verbo.

Després de María La Jabalina, vam decidir fer una dramatúrgia de la seua vida i la seua obra. Vam estrenar Encendidas al Teatre Romà de Sagunt, al 2016, tal i com jo l’havia somiat: Paca la Poeta i Lola la Comedianta dialogant, amb música i poesia de Marcos Neroy. El 25 d’abril de 2018, amb la dramatúrgia definitiva i la interpretació en directe dels músics J. M. Gallardo del Rey i Paco del Pozo, vam estrenar-la a la Sala Margarita Xirgu del Teatro Español, gràcies a Carmen Portaceli.

En tota la Comunitat Valenciana sols s’ha programat un dia a València, el 4 d’octubre de 2019.

Protesta!

Si la ficció dramàtica és necessària per a viure, en qualsevol dels seus formats, com és necessari l’exèrcit, que es pague. Que Espanya cuide, protegisca i alimente al seu teatre com a qualsevol criatura necessària. Si diem que la Royal Shakespeare Company és el vaixell insígnia d’Anglaterra, i la Comédie-Française el de França, quin és el d’Espanya?

¹ Diu Hannah Arendt que la representació teatral és la més política, cívica, de les Arts, perquè obliga a la disciplina democràtica menys prescindible la vocació d’escoltar. Les paraules, i sens dubte els silencis, no sols tenen sentit, sinó també cos: carn, sang i entonació. La paciència cívica d’escoltar es complementa amb la capacitat poètica d’interpretar en el doble sentit: interpreten la paraula els actors i interpreten allò dit els espectadors.

I jo afegisc que la reacció de cadascun dels espectadors es pot convertir en un corrent elèctric, que com a públic pot produir descàrregues impredictibles. Tres exemples, el primer ha passat a la història: l’estrena d’Hernani, de Victor Hugo, en 1830, va provocar un altercat a París. El segon: en 2011, asseguda al pati de butaques del Teatro San Martín de Buenos Aires, vaig veure com Macri va haver d’abandonar la sala entre esbroncs del públic per la seua mala gestió amb la cultura. El tercer: durant una funció de María La Jabalina a Mora de Rubielos, a l’agost del 2019, un espectador va començar a escridassar i cridar que allò no era teatre i que li tornaren els diners; la resta del públic el va fer callar i va haver d’anar-se’n.

En el teatre, tots —actors i públic— som presències vives, tridimensionals, que vivim i reaccionem, riem, plorem, ens qüestionem, reflexionem… Aquesta pandèmia ens ha sotmés a les presències virtuals. Ara sabem, més que mai, la falta que ens fa la presència en viu.

(¹) Article de Fernando Sabater.

I acabe amb sàvies paraules…

Albert Camus: Les actrius i els actors regnem en allò perible / Som els viatgers del temps assetjats per les ànimes / Som contradictoris: tantes ànimes reunides en un sol cos / Crear és viure dues vegades / El gran artista és un gran vivent / Perquè sé que no hi ha causes victorioses, m’agraden les causes perdudes.

Shakespeare: Beneïts siguen aquells que mesclen la seua sang i el seu judici tan curiosament que no són una flauta on el dit de la fortuna fa sonar el forat que li plau.

Nietzche: L’art i només l’art per a no morir de veres / No cregueu que per a estimar l’acció he d’oblidar-me de pensar.

I les que emprem a Hongaresa: De totes les glòries, la menys enganyosa és la que es viu (i jo afegisc: i la que es beu).