Cultura confinada: Ángela Verdugo

Al llarg d’aquests dies de confinament forçós, diferents professionals del sector cultural valencià compartiran amb nosaltres les seues reflexions. Plantegem aquest exercici amb la finalitat d’acompanyar-nos mútuament, compartir idees i preocupacions, i fer més visible la situació en què ens trobem totes les persones que treballem generant o difonent cultura.

ÁNGELA VERDUGO (Coreògrafa, ballarina i intèrpret. Presidenta de l’APDCV):

‘Realitat radical. Sobre la dificultat de pensar en temps d’incertesa i el gran secret a crits de la coexistència’

La realitat, eixe terme amb què ens referim al conjunt d’allò que existeix, ens va enxampar treballant en un nou projecte que intentava donar solucions al vertiginós i insà ritme vital on estàvem instal·lats i a la hiperindividualitat. Treballàvem en un laboratori en el qual buscàvem pràctiques que pogueren servir de porta cap a un espai més amable, més humà. Si ho penses, aquestes dues coses són les conseqüències de les polítiques que va encetar Margaret Thatcher i del capitalisme salvatge on estàvem. Capitalisme detritus, el capitalisme com a triturador de persones en pro del benefici d’uns pocs.

Acabe de llegir les reflexions del meu amic Xavi en aquest mateix mitjà, parlant del mateix que jo estic parlant. Tots parlem del mateix. De què anem a parlar sinó d’allò que vivim? El nostre intent de fugida de la realitat ha quedat suspés per la quarantena. Encara no ens han neutralitzat, company.

Tancaré internet, sinó no em podré concentrar.

Però abans buscaré uns exercicis de concentració…

Els hi tinc. Visualitzaré durant uns minuts un quadrat, ara torne…

…

Ja!

Collage: Femmella

Un dia, un publicista em va retraure que les meues peces eren massa existencialistes. Jo el vaig rebatre preguntant-li que sobre què anava a reflexionar l’art si no era sobre les ventures i desventures de la condició humana.

Porte anys intentant entrenar-me en la resiliència com a base de resistència. Sóc cabuda amb totes les meues forces, persistent. No cal transformar-se ni fer-se passar per mala herba per a sobreviure, molt millor que això és tindre una xarxa d’afectes de les bones. Açò m’ho va ensenyar la meua amiga Anita, qui predica amb l’exemple i em va obrir sa casa allà pel 2008, quan la crisi em va agafar de ple —com a molts, sols vaig ser una més dins de la trituradora— i va afonar tota l’estructura sobre la qual se sustentava la meua vida.

Què ens va salvar d’allò? L’esperança i les xarxes humanes. Els amics, la família i el convenciment que tot passa, tot queda, el pensar que la vida és cíclica, i ve i va constantment, d’un lloc a un altre.

Ens ha tornat a agafar per sorpresa un altre xoc. Recomane lectures que em van servir en el seu moment com el Cigne Negre, de Nicholas Taleb, o La doctrina del xoc, de Naomi Klein. En ells podreu trobar eines per a gestionar la incertesa i per a analitzar allò que ens donen com a realitat.

Aquesta vegada el xoc, com en 2008, torna a ser una cosa invisible. En 2008 fou l’economia, una suma d’uns i zeros en un sistema operatiu. Ara és un virus, tan diminut que només pot ser vist amb un microscopi. Sembla que la roda marca que ara toca sentir por i inseguretat de nou, i que els mecanismes humans s’han de posar en “format supervivència” i, per tant, anul·lar les relacions empàtiques. Però, i si utilitzàrem les seues mateixes imatges i metàfores donant-li la volta? I si en lloc d’utilitzar la por a les coses xicotetes, eixes que no es veuen, les utilitzem com a potència reconstructora?

Un segon. Ara torne, que toca aplaudir…

Pense uns minuts en un quadrat… Concentració aconseguida. Continue.

Podem buscar ací la metàfora senzilla que ens porte a apreciar la potència de les petites coses. Una carícia, un gest amable, una abraçada quan et carregues, una mà que t’ajuda quan has caigut… Porte temps donant-li voltes a com posar el focus en la senzillesa, en la sensibilitat, en les coses petites, en allò que no genera soroll sinó que l’aplaca. No puc deixar de pensar —m’obsessionen— en els primers plans de les pel·lícules de Leone. La seua capacitat per a fer avançar el relat amb un xicotet canvi en la comissura dels ulls.

Seria molt bonic que aquest nou ensopec social servira per a alguna cosa més que per a tornar a la mateixa situació d’abans. Les elits faran força, una vegada i una altra, perquè siga així, i a nosaltres, els de baix, sempre ens agafarà la batalla cansats. Ja s’encarreguen ells. Però si aconseguim estar alerta, si aconseguim estrényer quan toca, junts, potser puguem donar-li el relleu de quelcom realment valuós a les properes generacions.

M’encantaria dir-li a la meua filla, a la nit: «Tot anirà bé, amor meu». Eixa frase tan naïf que roda per les xarxes socials i que em sorprén que servisca per a calmar l’estómac d’algun adult. En lloc d’això li dic: «Cal estar despert per a reconstruir i posar en valor allò més important: les persones».

Sí, estem criant una filla ben roja, però sols per a compensar que els de dretes solen pensar només en ells i tendeixen a tindre molts fills. És una qüestió de responsabilitat social. I d’armar-la bé, perquè sàpia defensar-se si no aconseguim donar un gir de timó i tornen a endollar la màquina trituradora de persones.